Author: ORIOL WEY
Read the full article by downloading it below.
Introducció
En les darreres dècades, la democràcia ha entrat en una etapa de clara de retrocés. L’augment de la insatisfacció ciutadana, i la percepció d’ineficàcia institucional han obert la porta a una nova onada de règims autoritaris o semiautoritaris que qüestionen els valors liberals i participatius que han definit la política en moltes parts del món.
Aquest article ofereix una anàlisi de l’estat actual de la democràcia global, explorant com i per què ha anat retrocedint en molts països. En el primer capítol, abordem l’augment dels moviments autoritaris a nivell internacional, tot examinant els diversos contextos en què han sorgit, des de democràcies fallides fins a governs elegits democràticament que han anat concentrant el poder i desmantellant contrapesos institucionals.
A continuació, ens centrem en el cas particular de Singapur, un país que representa una paradoxa aparent: autoritarisme combinat amb estabilitat i prosperitat econòmica. Aquesta realitat planteja preguntes incòmodes sobre si l’eficàcia del govern pot, en alguns casos, generar legitimitat sense necessitat de plenitud democràtica.
El tercer capítol se centra en el paper de la ciutadania en la crisi actual de la democràcia. ja que molts cops son els responsables del ressorgiment d’aquests models autoritaris, molts ciutadans han donat suport actiu a líders autoritaris o han mostrat desinterès envers les institucions democràtiques, alimentant així la desafecció i erosionant els fonaments del sistema.
Finalment, l’article conclou amb una reflexió sobre les conseqüències d’aquest retrocés democràtic: des de la repressió de drets i llibertats fins a l’afebliment de la cooperació internacional i la governança global. Aquest escenari planteja reptes importants per al futur: com reforçar la democràcia, fer-la més efectiva i reconnectar-la amb les expectatives dels ciutadans.
1. Qui crida mana
Evolució de l’autoritarisme arreu del món
El gràfic 1 mostra l’evolució dels règims polítics al llarg dels darrers dos segles. Podem destacar un augment significatiu de les democràcies, tant electorals com liberals, en particular al segle XX i principis del XXI. Tanmateix, també es pot observar que, entre el període del 2020 al 2023, hi ha hagut un descens en el nombre de democràcies i un augment dels règims autoritaris, la qual cosa posa en perill els avenços democràtics aconseguits en els darrers dos-cents anys.
En els darrers cinc anys, diversos països han experimentat una regressió democràtica, passant de democràcies plenes o electorals a règims més autoritaris o a situacions de menys llibertats. Alguns exemples significatius són:
El cas d’Hongria, tot i ser una democràcia electoral, el país ha experimentat una retrocés de les llibertats democràtiques sota el lideratge de Viktor Orbán. La concentració de poder, la repressió dels mitjans independents i la limitació de drets civils han fet que alguns experts el classifiquin com un règim híbrid o autoritari, aquest és un exemple clar del perill, no tan llunyà, de tenir representants d’aquests moviments reaccionaris en el poder executiu i legislatiu ja que faciliten la implantació de lleis i reformes que restringeixen les llibertats civils, limiten els drets de les minories i concentren el poder en mans d’uns pocs, erosionant així els fonaments democràtics de les institucions. A més, aquesta tendència pot legitimar discursos polaritzadors i antidemocràtics.
El cas de Turquia, tot i que es manté com un règim electoral, les llibertats fonamentals, com la llibertat d’expressió i la independència judicial, han disminuït significativament sota el lideratge de Recep Tayyip Erdoğan, consolidant un model més autoritari.
En el cas de Rússia, tot i que ja era considerada una autocràcia electoral, però des del 2020, amb la modificació constitucional que permet a Vladimir Putin romandre al poder fins al 2036 i la repressió de qualsevol oposició, el país ha esdevingut encara més autoritari.
El cas de Myanmar, un exemple fora del cas europeu: el cop d’estat militar de 2021 va desmantellar el govern democràticament escollit, retornant el país a un règim autoritari després d’uns anys d’una transició democràtica limitada.
També tenim el cas de Tunísia, que és considerada un dels pocs èxits de la Primavera Àrab, Tunísia ha experimentat una regressió democràtica sota el president Kais Saied, que ha dissolt el parlament i ha assumit poders extraordinaris, debilitant les institucions democràtiques.
Aquesta tendència recent posa de manifest els desafiaments que enfronten les democràcies avui dia, especialment en contextos de crisi econòmica, polarització política i desinformació, que sovint són utilitzats per líders autoritaris per justificar la concentració de poder i la limitació de drets.
Aquest fenomen sorgeix en un marc global de canvi de polaritat en les potències hegemòniques. La transició d’un ordre mundial dominat per Occident cap a un sistema multipolar està provocant incertesa i crisi d’identitat en moltes societats. Aquesta situació genera un caldo de cultiu perquè propostes polítiques simplistes i narratives nacionalistes fonementades en l’odi guanyin força.
Perquè la gent escull aquests líders autoritaris? En gran part, perquè ofereixen solucions aparentment simples a problemes complexos. En temps de crisi econòmica, social i cultural, aquests líders presenten una narrativa que identifica culpables clars (siguin minories, forces externes o el sistema democràtic mateix) i prometen restaurar un ordre perdut, apel·lant a la nostàlgia i al desig d’estabilitat. Això resulta especialment atractiu en moments d’incertesa, on els processos lents i deliberatius propis de les democràcies sovint són percebuts com ineficaços. A més, aquests líders utilitzen un llenguatge contundent i un estil directe que connecta emocionalment amb les frustracions de molts, canalitzant el malestar col·lectiu cap a accions ràpides i dràstiques. Aquesta promesa de “mà dura” crea la il·lusió d’una solució immediata, tot i que sovint passa per alt les complexitats i els drets inherents al sistema democràtic.
A més, aquesta polarització ideològica es veu amplificada per la globalització constant i el canvi tecnològic. Els avenços digitals han transformat la comunicació política, permetent als moviments extremistes expandir les seves idees amb rapidesa i influir en l’opinió pública. Aquestes dinàmiques no només debiliten la confiança en les institucions democràtiques sinó que també fomenten la divisió entre la ciutadania, agreujant la percepció que les democràcies són incapaces de gestionar els conflictes interns.
2. El cas de singapur: autoritarisme i prosperitat
Dues cares d’una mateixa moneda?
El segle XXI ha estat testimoni d’un fenomen singular: el ressorgiment de models autoritaris que assoleixen una prosperitat econòmica que desafia les teories tradicionals del creixement econòmic. A la Xina, aquest èxit econòmic no liberal s’ha presentat com una alternativa potent al model liberal democràtic que ha predominat a Occident. Aquesta realitat planteja una qüestió crítica: pot l’autoritarisme ser un camí cap a la prosperitat?
De fet, un dels exemples més emblemàtics és cas de Singapur, un estat que combina control autoritari amb una economia de mercat altament desenvolupada. Aquesta ciutat-estat ha desafiat les teories tradicionals que associen el desenvolupament econòmic amb institucions democràtiques inclusives. L’obra “Democracy” de Hans-Hermann Hoppe qüestiona si la democràcia és sempre el camí òptim cap al benestar econòmic, destacant que estats com Singapur han excel·lit gràcies a lideratges autoritaris pragmàtics. En contrast, les democràcies poden patir ineficiència i polarització ideològica, factors que dificulten el creixement econòmic sostingut.
En el llibre Democracy, l’autor planteja que un factor clau per a la prosperitat no és tant la democràcia en si mateixa, sinó la fragmentació política i econòmica. L’autor critica el model centralitzat liderat pels Estats Units, que ha creat un sistema de “benestar-guerra” basat en la migració gestionada, el comerç regulat i el diner fiduciari, provocant estancament i declivi arbitrari a moltes nacions. En contraposició, proposa un món descentralitzat amb petites entitats sobiranes, integrades econòmicament a través del lliure comerç i una moneda basada en mercaderies com l’or, com a via per assolir un creixement i desenvolupament sense precedents.
El sistema de govern a Singapur es caracteritza per un monopoli polític exercit pel Partit d’Acció Popular (PAP), que ha governat ininterrompudament des de la independència el 1965. Tot i que el sistema limita les llibertats polítiques i silencia l’oposició mitjançant lleis restrictives i l’ús instrumental de l’estat de dret, garanteix una governança eficaç i una baixa corrupció. Aquest equilibri entre control i eficiència ha creat un entorn estable i predictible que afavoreix les inversions i el creixement econòmic.
Aquest èxit es pot veure reflectit en el PIB per càpita de Singapur que és un dels més alts del món. El PIB per càpita del país el 2023 superava els 80.000 dòlars, situant-lo en el grup de països més rics. Aquesta xifra contrasta amb els anys 60, quan el país era un port comercial modest amb un PIB per càpita inferior als 3.400 dòlars.
El model autoritari de Singapur ha permès implementar polítiques proactives que promouen la industrialització, atrauen inversions estrangeres i desenvolupen infraestructures avançades. La seva estabilitat política l’ha convertit en un centre financer global, demostrant que l’autoritarisme, si està ben gestionat, pot oferir resultats econòmics espectaculars. Aquest èxit qüestiona la necessitat de la democràcia per assolir altes taxes de desenvolupament.
Tot i els seus èxits, el model de Singapur ha estat objecte de crítiques. L’absència de llibertats polítiques i la repressió de l’oposició limiten la diversitat de veus i impedeixen una participació
ciutadana plena. Això pot conduir a una manca de creativitat i a un conformisme social. A més, el model planteja dubtes sobre la sostenibilitat a llarg termini, especialment en un context global on els valors democràtics continuen tenint un pes significatiu.
El cas de Singapur posa de manifest que l’autoritarisme pot ser efectiu en contextos específics, especialment quan es combina amb transparència i eficiència administrativa. Tanmateix, no tots els estats autoritaris han aconseguit resultats similars. Les democràcies, per la seva banda, ofereixen mecanismes més inclusius que permeten una participació ciutadana àmplia, però sovint són més vulnerables a la inestabilitat política i a la fragmentació ideologica. N’és un exemple clar l’auge dels moviments reaccionaris de caire conservador en països europeus que ens fa formular la següent pregunta: Fins a quin punt estem disposats a sacrificar les nostres llibertats fonamentals dins una democràcia per mantenir inalterable l’estatus quo econòmic, polític i nacional? En un context marcat pel canvi de polaritat entre potències hegemòniques i una globalització constant, fins quan els ciutadans d’un país democràtic acceptaran cedir drets essencials per sostenir un sistema en declivi?
L’èxit de Singapur no invalida la validesa del model democràtic, però sí que desafia les teories que vinculen exclusivament el desenvolupament econòmic amb la democràcia. En última instància, l’eficàcia d’un sistema polític depèn de la seva capacitat per satisfer les necessitats de la població, garantir l’estabilitat i promoure el benestar. Singapur destaca com un exemple d’autoritarisme pragmàtic i eficient, però la seva replicabilitat és limitada i està condicionada per factors culturals i històrics particulars. Això obre un debat profund sobre quin és el camí òptim per al desenvolupament en un món cada vegada més divers i multipolar.
Cal tenir en compte, per l’altre banda, el cas de la Xina, un model autoritari que, malgrat no ser un país liberal, ha aconseguit un gran èxit econòmic en les últimes dècades. Aquest èxit es reflecteix en la seva capacitat per treure milions de persones de la pobresa, contribuint significativament a la reducció dels índexs de pobresa mundial. Aquest resultat planteja una crítica al model actual de democràcia liberal i ofereix un contrapunt interessant a la teoria d’Acemoglu i Robinson.
En el seu famós llibre Why Nations Fail, Acemoglu i Robinson argumenten que les institucions inclusives són fonamentals per a un creixement econòmic sostingut. Segons aquesta teoria, la democràcia i els drets polítics permeten la participació ciutadana i fomenten la innovació, factors clau per al progrés econòmic a llarg termini. No obstant això, el cas de la Xina, juntament amb el cas de Singapur, posa en qüestió aquesta narrativa.
Aquests països han demostrat que les institucions autoritàries poden implementar reformes ràpides i mantenir una estabilitat política que impulsa un creixement econòmic extraordinari, almenys a curt i mitjà termini. La capacitat d’aquests governs per planificar a llarg termini, esquivar bloquejos polítics, burocràtics i populistes i fomentar el prendre decisions impopulars però efectives, han estat crucials per a les seves transformacions econòmiques. Això contrasta amb les democràcies liberals, on la pressió dels cicles electorals sovint limita la capacitat de dur a terme reformes estructurals profundes.
No obstant això, aquest èxit té un cost: la manca de llibertats civils, el control de l’Estat sobre la vida privada i el risc que l’estabilitat política depengui massa d’un lideratge autoritari. Això planteja una pregunta: pot un model autoritari com el xinès mantenir un creixement sostingut a llarg termini, o arribarà un moment en què la falta d’institucions inclusives obstaculitzi el seu progrés?
El canvi de polaritat en les hegemonies mundials ja ha generat les seves primeres reaccions, com la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina, marcada per la pujada d’aranzels i una escalada de tensions econòmiques que reflecteixen la lluita pel lideratge global. Aquest fenomen no es limita a l’Àsia; arreu del món, l’autoritarisme està guanyant adeptes en un context de polarització ideològica i descontentament amb la democràcia. L’ascens de formes autocratiques, tant a Europa com a paisos en països emergents, sovint vinculades a moviments populistes, es pot interpretar com una resposta a la percepció d’inestabilitat, fragmentació i incapacitat de les democràcies liberals per abordar els problemes estructurals i socials amb rapidesa i eficàcia.
3. Crisis de confiança
Evolució de la satisfacció de la població en relació a la democracia
El Gràfic 2 mostra una satisfacció relativament alta amb la democràcia. Molts països d’Europa, Oceania, Sud-est asiàtic i Amèrica del Nord i Sud presenten tons blaus foscos i mitjans, indicant satisfacció per sobre la mitjana.
El Gràfic 3: tot i que encara es mantenen bones puntuacions a diverses regions (especialment Oceania i parts d’Àsia), comencem a veure una lleugera reducció del blau intens a Europa occidental i a Amèrica del Nord. Apareixen més zones en verd clar i groguenc (indicadors de menys satisfacció).
El Gràfic 4: La tendència descendent és més evident. Molts països d’Europa i d’Amèrica Llatina passen a tons més clars, i apareixen més zones amb valor negatiu. A més, alguns països d’Àfrica i d’Àsia, com Tailàndia, mostren una caiguda clara en la satisfacció.
El Gràfic 5: La situació empitjora notablement. Tot i que encara hi ha algunes zones amb alts nivells de satisfacció (com Indonèsia o parts d’Oceania), gran part del món presenta tons entre el verd clar i el groc, que indiquen insatisfacció amb la democràcia. Europa occidental, els Estats Units, parts de l’Amèrica Llatina i molts països africans mostren puntuacions negatives.
A nivell global, la satisfacció amb la democràcia ha disminuït de manera significativa durant l’últim quart de segle, mentre que la insatisfacció ha augmentat. A mitjans dels anys noranta, la majoria de ciutadans en els països per als quals hi ha dades disponibles es mostraven satisfets amb el funcionament de la democràcia. Malgrat una breu caiguda arran de les crisis financeres asiàtica i llatinoamericana de finals dels noranta, aquesta tendència positiva es va mantenir fins aproximadament el 2015, quan la percepció es va invertir i la majoria de ciutadans va començar a valorar negativament el rendiment democràtic. Des de llavors, la insatisfacció no ha deixat de créixer.
Segons estimacions del Bennett Institute of Public Policy de la Universitat de Cambridge, basades en una mostra constant i ponderada per població de 77 democràcies (que representen uns 2.430 milions de persones), el percentatge de persones “insatisfetes” amb l’estat de la democràcia als seus països ha augmentat 9,7 punts percentuals, passant del 47,9% al 57,5%.
També ens explica que hi ha una clara relació entre la percepció d’influència política i la satisfacció democràtica. En la majoria de països, la majoria dels ciutadans creuen que el sistema polític no els permet tenir una influència real. Aquesta sensació d’impotència política està directament relacionada amb una visió negativa de la democràcia. L’evolució de la satisfacció ciutadana amb la democràcia al llarg de les darreres dècades mostra com els esdeveniments econòmics, socials i polítics influeixen directament en la percepció de la qualitat democràtica, com ens mostra el Gràfic 6 tret de l’estudi: Global Satisfaction with Democracy 2020.
El gràfic 6 mostra l’augment sostingut de la insatisfacció amb la democràcia en 77 democràcies que representen 2.430 milions de persones a Llatinoamèrica, Àfrica, Orient Mitjà, Europa, Nord-amèrica, Àsia oriental i Austràlasià. Es basa en 3.218 enquestes nacionals, agrupades trimestralment i ponderades per població.
La insatisfacció ha augmentat tant en democràcies consolidades com en transició. Als anys noranta, es confiava que la democràcia solucionaria problemes com la corrupció i la fragilitat institucional, però avui aquesta esperança s’ha afeblit. A Occident, crisi econòmica, populisme i governs poc efectius han erosionat la confiança. En democràcies joves, els problemes estructurals persisteixen.
Tot i algunes excepcions positives (com Suïssa o Dinamarca), la caiguda de confiança no es deu a expectatives excessives, sinó a institucions que no responen als reptes actuals. Els ciutadans actuen racionalment: exigeixen resultats en transparència, benestar i eficàcia. Recuperar la legitimitat democràtica requereix millorar la resposta dels governs.
En definitiva, la satisfacció amb la democràcia depèn fortament de la percepció de justícia, d’eficàcia política i de representació real. Quan la ciutadania se sent escoltada i amb capacitat d’incidir, la democràcia es percep com un sistema viu i legítim. Però quan aquesta connexió es trenca, la desafecció creix i es posa en dubte la capacitat del sistema per respondre a les necessitats reals de la població. Per això, el futur de la democràcia passa per reforçar la confiança, millorar la representació i garantir canals efectius de participació ciutadana.
4. Alçar el braç ja no és delicte
Ens hauria de preocupar l’ascens del feixisme?
Durant l’última dècada i mitja, els règims autoritaris han aconseguit un entorn internacional més favorable, aprofitant tant la seva força econòmica i política. Aquest nou ordre global no respon a una ideologia compartida, sinó a l’interès comú d’aquests líders de països autoritaris per reduir els límits dels seus abusos i mantenir-se al poder. El resultat seria un món més inestable, marcat per la violència, la corrupció i amb greus conseqüències humanitàries .
El Partit Comunista Xinès té un paper destacat en aquest procés. Amb una interpretació autoritària de la sobirania estatal, promou un model on els governs poden actuar sense supervisió ni represàlies. Això inclou el suport a altres autòcrates i l’exportació del seu model de govern, alhora que utilitza la seva potència econòmica i tecnològica per silenciar les crítiques internacionals, com ha passat amb les denúncies sobre els abusos a Hong Kong i el genocidi de la minoria uigur a Xinjiang. El 2021, el Partit Comunista Xinès va intensificar la pressió global perquè governs, empreses i institucions alineessin el seu discurs amb el narratiu xinès, amb èxit fins i tot en països democràtics.
D’altra banda, molts règims autoritaris han deixat de dissimular el seu menyspreu per la democràcia. Les eleccions s’han convertit en farses. A Rússia, Vladimir Putin va eliminar la competència política abans de les eleccions legislatives del 2021, empresonant l’opositor Navalni i impedint qualsevol candidatura vinculada amb ell. A Nicaragua, Daniel Ortega va bloquejar les reformes electorals i va empresonar diversos rivals polítics. A Hong Kong, les eleccions del Consell Legislatiu van ser completament controlades per Beijing, amb candidats de l’oposició eliminats i la llibertat de premsa silenciada.
A més, el 2021 va ser l’any amb més cops d’estat de l’última dècada. A Myanmar, com hem esmentat abans, l’exèrcit va enderrocar el govern electe just abans que prengués possessió, detenint líders civils, matant manifestants i reprimint la dissidència amb brutalitat. A Sudan, el cop militar va frenar una transició cap al govern civil i va provocar protestes massives i una dura repressió. Aquests fets reflecteixen un retrocés global greu en matèria de drets i llibertats, mentre l’autoritarisme guanya força i legitimitat a escala internacional.
Aquest procés d’autocratització es s’escampa principalment per dues vies: d’una banda, a països que abans eren democràtics, com Hongria, on els governs elegits erosionen les institucions democràtiques restringint la llibertat de premsa o manipulant les regles electorals per assegurar-se la continuïtat al poder. De l’altra, en règims ja autoritaris, com Rússia, que intensifiquen la repressió i consoliden encara més el seu control.
Les dades històriques mostren que l’onada actual d’autocratització és la més gran des de 1900, superant fins i tot les regressions que van seguir la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda. A diferència d’altres èpoques, avui aquest retrocés democràtic és més gradual i es combina amb una polarització social extrema. Aquest clima de divisió, que es pot observar clarament als EUA, afebleix les institucions democràtiques i permet que actors antidemocràtics com l’electe president Donald Trump accedeixin i es mantinguin en el poder.
A més, les autocràcies modernes fan un ús estratègic de la desinformació: manipulen l’opinió pública a través de notícies falses i alteren dades oficials com per exemple, les xifres de morts per Covid, per controlar el relat intern (dins del propi país) i internacional (de portes enfora).
Les conseqüències d’aquesta tendència són greus. D’una banda, augmenten els conflictes armats: ja que les democràcies rarament entren en guerra entre elles, però els autòcrates, com Vladimir Putin, no tenen aquestes limitacions. D’altra banda, sense institucions democràtiques que exerceixin control, els règims autoritaris poden provocar greus danys econòmics i socials.
5. Conclusions
Ens trobem en un moment crític per a la democràcia global. En les darreres dècades, i de manera especialment accentuada en els últims anys, estem sent testimons d’una onada d’autocratització sense precedents des del 1900. Aquest procés no només implica el reforç de règims ja autoritaris, com Rússia o la Xina, sinó també l’erosió gradual de democràcies que abans es consideraven consolidades, com Hongria, els Estats Units o fins i tot Espanya.
Aquest retrocés democràtic es manifesta en dues grans vies: d’una banda, en democràcies on governs escollits democràticament manipulen regles, polaritzen la societat i limiten llibertats bàsiques per perpetuar-se al poder; de l’altra, en autocràcies que reforcen la repressió i exporten models autoritaris basats en el control absolut i la impunitat. El cas del Partit Comunista Xinès és un exemple estrany: combina poder econòmic i tecnològic per silenciar crítiques i promoure un model de sobirania estatal diferent que altres models autoritaris.
Aquest context es veu agreujat per una desafecció creixent de la ciutadania amb la democràcia. Les dades mostren cada vegada més una insatisfacció generalitzada de la ciutadania envers el model democratic. A països com França, Espanya, Itàlia o els EUA, la insatisfacció és majoritària. Aquesta tendència s’acompanya d’una sensació generalitzada d’impotència política: una gran part de la població creu que no pot influir realment en les decisions col·lectives. I aquesta manca de representació efectiva afavoreix la polarització i obre la porta a lideratges autoritaris que prometen solucions ràpides, però que amenacen els fonaments democràtics.
L’ús estratègic de la desinformació, la manipulació d’eleccions, la repressió de la premsa i el discurs de l’“ells contra nosaltres” han esdevingut eines habituals per debilitar les institucions i fragmentar les societats. Aquest cercle viciós, polarització, desconfiança, autoritarisme, posa en perill la convivència, la llibertat i els drets humans a escala global.
Per tot això, la democràcia es troba en perill real i immediat. No es tracta només d’una qüestió institucional o política, sinó d’una batalla pel futur dels valors que han sostingut la llibertat durant dècades. Per això cal actuar amb determinació per reforçar les institucions democràtiques, garantir la transparència, assegurar la participació ciutadana i combatre amb fermesa les tendències autoritàries que, avui més que mai, amenacen de convertir-se en la norma.
Malgrat que hem observat com alguns règims autoritaris, com la Xina o Singapur, han aconseguit una certa prosperitat econòmica, és important remarcar que això no implica que tots els models autoritaris experimentin creixement econòmic. En aquest capítol, s’ha argumentat que hi ha un augment dels
moviments autoritaris, però la majoria d’ells, especialment els reaccionaris d’Europa, estan profundament arrelats a contextos de crisi econòmica i cultural. Aquests moviments no es basen en un model de prosperitat, sinó que sovint es presenten com una resposta al canvi en l’hegemonia mundial i als ideals imperants. És important fer aquesta distinció per evitar generalitzacions enganyoses.
Tant l’ascens del feixisme disfressat de valors democràtics com l’autoritarisme dogmatic que ofereix prosperitat, no son fenòmens aïllats sinó una reacció a canvis estructurals profunds. Com hem vist amb exemples com la Xina o Singapur, l’eficàcia aparent d’un lideratge autoritari en temps de crisi posa en dubte els valors essencials del model liberal. Això planteja una reflexió interessant: fins a quin punt les societats democràtiques, que tenen en el vot la decisió del seu futur, estan disposades a renunciar a llibertats fonamentals a canvi d’una estabilitat immediata en un món cada cop més canviant?
6. Referències
- Since 1960, Singapore’s GDP per capita has risen from one-third of that of Western Europe to twice as much. (s. f.). Our World In Data. https://ourworldindata.org/data-insights/since-1960-singapore-has-risen-from-three-times-poo rer-than-western-europe-to-twice-as-rich
- Freedom House. (s. f.). The Global Expansion of Authoritarian Rule. En Freedom House. https://freedomhouse.org/report/freedom-world/2022/global-expansion-authoritarian-rule
- Autocratization and its consequences. (2022, 5 juliol). WZB. https://www.wzb.eu/en/article/autocratization-and-its-consequences
- Citizen satisfaction with democracy. (2022, 1 juliol). Our World In Data. https://ourworldindata.org/grapher/citizen-satisfaction-with-democracy?time=1999
- Greenwood, S., & Greenwood, S. (2024, 14 abril). 1. Satisfaction with democracy and political efficacy. Pew Research Center. https://www.pewresearch.org/global/2022/12/06/satisfaction-with-democracy-and-political-efficacy-in-advanced-economies-2022/