Hauria de deixar de comprar al Zara o l’H&M?

Els efectes de l’entrada de les multinacionals del tèxtil als països en via de desenvolupament i les claus del seu creixement econòmic

Autors: DANIEL DUEÑAS, NÚRIA MASSANÉS I JARI M. ROMAN

Descarrega l’article complet a continuació:

ABSTRACT

INTRODUCCIÓ

Les diferents botigues d’Inditex (Zara, Pull & Bear, Bershka, etc.) o H&M són unes marques de moda que es caracteritzen per tenir una alta rotació de productes i dissenys atractius a un preu assequible. És la combinació que explica el seu èxit: aconsegueix tenir el consumidor estàndard constantment disposat a comprar els nous productes que van sortint cada dues setmanes.

Però alguna gent no ho té tant clar: exposen que el seu èxit s’aconsegueix a un gran cost, doncs el fet d’estar fabricant productes nous amb tanta freqüència té un elevat cost mediambiental, i que els baixos preus es donen a costa d’unes condicions laborals infrahumanes pels treballadors dels països en via desenvolupament als quals les empreses subcontracten. Per lluitar contra aquesta situació, han sorgit campanyes de sensibilització, com la Campanya Roba Neta, una coalició d’ONG internacional que treballa per defensar els drets laborals al sector tèxtil mundial, i altres persones que col·laboren indirectament deixant de comprar a aquestes companyies.

Però per altra banda, molts altres no secunden la protesta, ja sigui per indiferència, desinformació, o perquè creuen que aquestes empreses també aporten molts altres efectes positius. Per exemple, que donen llocs de treball a centenars de milers de persones (majoritàriament, a països desenvolupats) o que paguen milers de milions d’imposts que contribueixen al finançament de l’Estat del Benestar. Fins i tot, malgrat les dures condicions de treball a la qual s’exposen els treballadors que subcontracten al Tercer Món, també contribueixen al creixement econòmic d’aquests al llarg termini.

Interessats per aquest debat però convençuts que la realitat és més complexa, hem decidit investigar-la. Així doncs, el nostre objectiu ha consistit en trobar resposta a les preguntes que ens fèiem sobre el tema: com són realment les condicions laborals de les fàbriques tèxtils del Tercer Món? Esdevenir exportadors de teixits a grans marques internacionals ha enriquit o empobrit els països i els habitants en qüestió? Els hi aniria millor sense les multinacionals? De quines maneres es millora la seva situació? Com els hi ha anat als països que han esdevingut proveïdors de les grans companyies tèxtils? Quins elements més intervenen en tot plegat?

Per tant, el principals punts en els que s’ha centrat la investigació han estat:

• Trobar quines mesures poden ajudar als treballadors de les fàbriques subcontractades en el curt termini per millorar les condicions laborals infrahumanes en les que es troben.
• Trobar quines polítiques econòmiques poden ajudar als països en via desenvolupament créixer al llarg termini, de manera que els descendents d’aquests treballadors tinguin un nivell de vida digne com el que experimentem a Occident.
• Donades les respostes dels punts anteriors, veure si els països receptors de multinacionals del tèxtil poden beneficiar-se del comerç amb aquestes grans empreses.

Ho hem fet de la següent manera: en primer lloc, hem estudiat com, on i per què es dóna el procés de subcontractació entre l’empresa i el país subdesenvolupat, hem explicat les crítiques que han sorgit arran de les condicions laborals de les fàbriques subcontractades, i hem intentat donar una proposta de solució al curt termini.

Després, hem intentat donar la proposta de solució al llarg termini. Primer, però, hem analitzat la importància de l’especialització productiva, i com dins del grup dels països en via de desenvolupament podem observar diferents nivells de riquesa, que deriven en nivells de qualitat de vida significativament diversos. Això ens ha permès percebre amb més perspectiva les diferents etapes del desenvolupament econòmic, ja que els habitants dels països rics no n’apreciem les diferències.

A continuació, hem mostrat des de la teoria i l’evidència històrica que els països pobres poden créixer i beneficiar-se en el llarg termini de l’entrada de multinacionals especialment quan tot plegat vagi acompanyat de les polítiques econòmiques adequades.

Finalment, demostrarem que la imposició del lliurecanvisme per part de les grans institucions econòmiques globals als països pobres és el que els està limitant i el que les perpetua en la seva posició de pobresa.

1. Les Multinacionals del Tèxtil als Països en Via de Desenvolupament

La subcontractació o externalització és un acord en el que una empresa encarrega a una altra la producció d’un bé o l’execució d’un servei. Aquest procés es dóna en tot tipus de sectors, però dins de la indústria tèxtil segueix una sèrie de característiques específiques.

El model de negoci que s’ha consolidat en el sector consisteix en que les empreses, que anteriorment produïen la seva pròpia roba, actualment es centren en el disseny, la distribució i la comercialització del producte, mentre que la fabricació es duu a terme en tallers i fàbriques propietat de tercers.

Tasques com la distribució i comercialització requereixen proximitat al mercat objectiu o target (que segueixen sent en bona mesura els consumidors occidentals); mentre que pel disseny es necessita una qualificació relativament alta. Per altra banda, la fabricació és una feina en què la distància no és tant determinant i que es pot dur a terme amb una mà d’obra de baixa qualificació. Per tant, quan els salaris pugen en el país on una empresa tèxtil fabrica el seu producte, pot estalviar-se aquest augment dels costs laborals transferint la tasca de manufactura a un altre país on els salaris siguin més baixos.

Aquest procés va començar a produir-se a la dècada dels 70, quan fins llavors la producció de teixits i la confecció de roba era un dels motors industrials de la majoria de països desenvolupats. En aquell context, un treballador europeu tenia un sou digne, treballava hores limitades, tenia dret a vaga, compensació per acomiadament, vacances, i un llarg etcètera. La legislació protegia als treballadors i els sindicats eren més forts que mai.

I per tal d’abaratir els creixents costs laborals, les empreses tèxtils van decidir traslladar la fabricació dels seus productes a països en via de desenvolupament, com els «Tigres Asiàtics» (Corea del Sud, Taiwan, Singapur, Hong Kong) o la Xina. Aquests tenien un avantatge comparatiu en la producció de teixits, ja que tenien un gran quantitat d’obra barata; en altres paraules: molta població, salaris molt baixos, sistemes de Seguretat Social dèbils… Tal reducció dels costs laborals¹ representava una millora més que significativa pels beneficis de les companyies, de manera que aquelles que no deslocalitzessin es quedaven molt enrere i no podien competir amb les altres, induint a tot el sector a adoptar el mateix model de negoci.

Per defensar les seves indústries tèxtils d’aquesta primera onada de deslocalitzacions (i la conseqüent allau de roba asiàtica als mercats occidentals), el 1974 els països desenvolupats van firmar l’Acord Multifibres, en el que establien quotes i límits d’importacions provinents de països en via de desenvolupament. Paral·lelament, els Tigres Asiàtics van orientar la seva política comercial en béns més sofisticats que la indústria tèxtil.

Ambdós factors van provocar que les firmes internacionals busquessin altres proveïdors, donant lloc a la segona onada deslocalitzadora, marxant dels «Tigres Asiàtics» cap a països com Sri Lanka, Filipines, Bangla Desh, Vietnam, Índia, Indonèsia o Tailàndia, mentre que Mèxic, Amèrica Central (principals proveïdors del Estats Units), Turquia, Tunísia, Marroc (proveïdors d’Europa) es sumaven a una dinàmica que creixia imparable. Als 90 ja estava totalment consolidada, i des d’ençà el nombre de països en que es proveeix a les multinacionals del tèxtil no ha deixar d’augmentar.

Com hem dit, és la reducció de costs laborals per tal d’augmentar els beneficis el que condueix a les grans empreses tèxtils a subcontractar proveïdors a països amb salaris més baixos per la fabricació dels seus productes. Així doncs, encara que també es tinguin en compte altres factors (qualitat d’infraestructures, capacitat d’obtenir matèries primeres, etcètera), el principal component que tenen en compte les empreses a l’hora de triar el proveïdor és la competitivitat del preu; en altres paraules, la que pagarà els salaris més baixos a les seves treballadores (ja que la majoria són dones), donant lloc a greus situacions d’explotació laboral.

Degut a que cobren uns salaris molt per sota els nivells de subsistència², les obreres es veuen
obligades a afrontar jornades laborals excessives per tal de poder cobrir les seves necessitats més bàsiques, i molts infants també s’hi veuen forçats per tal de contribuir als escassos ingressos familiars. A més, les condicions en les que ho fan són pèssimes: «habitacions petites, mal il·luminades, sense ventilació, respirant pols i partícules en suspensió i en posicions corporals inadequades…»³. Com han de fer front a terminis d’entrega molt curts, sovint han lidiar amb una pressió que deriva en assetjament i violència per part dels seus caps. Com si això no fos prou, l’entorn de treball no és segur, com es va demostrar amb l’esfondrament de la fàbrica Rana Plaza a Bangla Desh el 2013, on van morir 1138 treballadores i 2500 en van quedar ferides.

A més, aquestes condicions laborals són molt difícils de combatre pels treballadors. Quan hi ha hagut casos en que les protestes sindicals han aconseguit que els seus governs els pugi el salari mínim, aquests acabaven rebent xantatge de les grans marques internacionals. Com l’augment salarial es tradueix en un augment de costos pels empresaris locals (és a dir, els propietaris de les fàbriques on es proveeix a les multinacionals del tèxtil), aquests han d’oferir a les grans corporacions preus de compra més elevats pels seus productes, i com aquestes es negaven a negociar un augment, amenaçaven canviar de proveïdor a un altre país amb salaris més baixos. Això deixa al govern en qüestió amb el dilema de fer front al xantatge o mantenir els sous. Amb la finalitat d’atraure la inversió estrangera, acaben optant per la segona, fixant salaris mínims en nivells de pobresa extrema.

Així doncs, com els governs i les empresaris locals volen evitar que les grans marques marxin a altres països, tracten de reprimir les demandes sindicals el màxim possible, ja sigui mitjançant la restricció o prohibició per part de les administracions del dret d’associació i negociació col·lectiva o la intimidació a membres sindicats per part les empreses amb amenaces d’acomiadaments, reduccions de salari, creació de llistes negres i, fins i tot, amb violència. Per exemple, al 2010 dos líders sindicals van ser empresonats i torturats a Bangla Desh a causa de denúncies de fàbriques proveïdores d’H&M (entre altres empreses), i malgrat ser alliberats, van acabar essent assassinats dos anys més tard amb signes de tortures.

I si ja no hagués quedat clara la indiferència de les grans empreses del tèxtil respecte les condicions laborals dels treballadores de les fàbriques que les proveeixen, es va acabar de confirmar amb l’esmentada catàstrofe del Rana Plaza. Les dimensions de l’accident van despertar l’interès dels mitjans internacionals, el qual va provocar una reacció de les grans firmes de la moda, que van signar el Rana Plaza Arrangement amb sindicats (tant locals com globals, com IndustriALL), defensors dels drets laborals (com la Campanya Roba Neta, esmentada a la introducció) i el Ministeri de Treball de Bangla Desh, en un acord en el que es comprometien a pagar les famílies dels morts i a indemnitzar els ferits. Un any més tard, les 29 empreses relacionades amb l’accident no havien contribuït ni a la meitat dels 40 milions de dòlars que requeria el fons de compensació, malgrat haver tingut conjuntament més de 22 milers de milions de dòlars de beneficis⁴.

Així doncs, per a que les grans empreses i els seus proveïdors es prenguin seriosament les condicions laborals, han de «veure’s-hi obligats». L’Acord sobre Seguretat d’Edificis i contra Incendis entre sindicats i companyies (també conseqüència de l’accident del Rana Plaza) sí ha tingut un gran èxit gràcies al seu caràcter vinculant: no implementar les mesures de seguretat necessàries implica sancions reals per a marques i fàbriques. Altres factors que garanteixen el bon funcionament de l’Acord són el fet que els sindicats ocupin la meitat dels llocs de les estructures de govern de l’Acord, tenint competències per exigir rendició de comptes a les grans firmes; o que qualsevol treballador pugui denunciar irregularitats en la seguretat de les fàbriques sense por a represàlies. Tot plegat ha contribuït a uns resultat excel·lents: segons les pròpies dades de l’Acord, hi ha hagut més de 38000 inspeccions en més de 1600 fàbriques que proveeixen a unes 200 marques, el que ha ajudat a una millora significativa de la seguretat de més de 2 milions de treballadores.

Un altre factor que ha «obligat» a les empreses a millorar el tracte que reben els seus fabricants ha estat l’avenç de molts moviments progressistes (feminisme, ecologisme, LGTBI+), que ha portat que les corporacions donin molta més importància a la reputació que tenen en termes de responsabilitat social. Aquest fet, sumat a l’augment de les pressions internacionals (ja sigui per part dels sindicats, ONGs o l’opinió pública), ha donat lloc a canvis reals del comportament de les multinacionals, que en dècades anteriors no tenien tant interès (ni necessitat) de fer-ho. Per això, en l’últim lustre, gegants del tèxtil com H&M o Inditex han firmat acords amb sindicats globals com IndustriALL en els que es comprometen a fomentar la llibertat d’associació, el dret a la negociació col·lectiva o el dret a rebutjar treballar en condicions insegures, entre moltes altres coses.

Com conciliem tota aquesta informació amb el debat que hem tingut a la introducció? Si ens indigna les duríssimes condicions laborals de les treballadores de països en via de desenvolupament que operen per a les grans empreses del tèxtil, i per tant volem ajudar-les amb els nostres actes, el boicot no és la solució. Això frenaria les exportacions d’aquelles nacions, disminuint els beneficis de les fàbriques subcontractades i donant lloc a un descens de l’ocupació i els salaris (ja ínfims de per si) dels obrers⁵.Per tant, deixar de comprar a aquests botigues acaba essent perjudicial per les treballadores a les quals es vol beneficiar amb l’acció.

En canvi, sumar-nos a la pressió internacional que duen a terme les ONG (com Campanya Roba Neta) o els sindicats globals (com IndustriALL) sí té un efecte positiu per la classe treballadora dels països pobres. Donar suport a aquestes organitzacions és donar-les-hi més força mediàtica, que obliga a les grans corporacions a reaccionar, ja que actualment consideren la reputació en termes de responsabilitat social un actiu molt important. De fet, el treball que fan aquests organismes ja ha aconseguit que les condicions laborals de milions de persones millorin significativament a partir de disminuir el seu risc d’accidents greus (que poden arribar a ser mortals), entre moltes altres coses. Per tant, és a partir d’aquestes associacions i amb altres formes de pressió de l’opinió pública que les multinacionals es veuen obligades a canviar les coses.

Però malgrat totes aquestes millores tant importants, en aquests països en via de desenvolupament les
condicions de vida segueixen essent dolentes des dels nostres estàndards. Tal com a Occident s’ha assolit un nivell de vida digne per a una important majoria de la seva població, a la resta del món encara queda molt per avançar. Però passar de la situació de misèria actual en la que es troben molts països pobres al benestar que experimentem les nacions riques no s’aconsegueix d’un dia per l’altre, sinó que s’obté a partir d’un desenvolupament econòmic al llarg termini.

Així doncs, la solució que hem proposat en aquest capítol serveix per a petites millores en un període de temps curt. Al llarg dels pròxims capítols explicarem com es poden donar grans progressos en intervals de temps llargs.

2. Hi ha països pobres, i països pobres . La importància de l’especialització productiva

Però abans d’explicar quines polítiques econòmiques poden ajudar a un país a esdevenir més pròsper, primer cal donar un millor context sobre algunes qüestions per poder donar al lector més perspectiva del tema.

Els quatre nivells de riquesa
A Factfulness, Hans Rosling va demostrar que, degut a uns instints que distorsionen la nostra perspectiva del món, un enorme percentatge de la població dels països occidentals triava sistemàticament la resposta incorrecta a preguntes molt senzilles sobre tendències globals. No només gent corrent, també aquells que haurien de tenir un major coneixement de la realitat, com periodistes especialitzats o premis Nobel.

Un d’aquests és l’instint de la bretxa, que ens indueix a separar tota variable en dos grups diferenciats, amb la bretxa imaginària al mig. Degut a això, la gent divideix el món en dos tipus de països: rics – pobres, o desenvolupats – en via de desenvolupament, o també Occident– la resta, Nord–Sud, o renda baixa–renda alta; en que la majoria es troba es troba al segon grup, mentre només una afortunada minoria és al primer.

A la dècada dels 60, aquestes etiquetes eren molt útils: no només en termes de riquesa; en moltes variables els països es podien encasellar fàcilment en aquests dos blocs. Però en l’actualitat només descriuen una realitat parcial, ja que la majoria de la població (75%) viu en països de renda mitjana. Només un 9% viu en nacions de renda baixa, amb els seus habitants vivint en situacions de pobresa extrema (mentre que a les enquestes de Rosling la hipòtesis mitjana era el 59%, demostrant com sobredimensionem la pobresa que hi ha al món).

Així doncs, la realitat ha esdevingut més diversa i complexa com per descriure-la amb una divisió binària. Un nou mètode cada cop més acceptat és dels quatre nivells de renda, que després de la insistència de Rosling ja ha estat adoptada pel Banc Mundial. Ell mateix, conscient que el seu lector no sabria apreciar les diferències en la qualitat de vida que s’experimenta en els tres primers Nivells, descriu la vida en cada un, i proposa al llegidor d’imaginar que es troba en un videojoc en que ha d’anar pujant de Nivell. Ho citem aquí per a que els nostres lectors també se’n puguin fer una idea.

«Nivell 1 (Ingrés baix: menys de 2$ per persona al dia): Comences al Nivell 1 amb 1 dòlar al dia. Els teus cinc fills han d’anar descalços amunt i avall amb l’única galleda de plàstic que tens per anar a buscar aigua a un bassal ple de fang a una hora de distància. De camí cap a casa recullen llenya i tu prepares les mateixes farinetes grises que mengeu a cada àpat, cada dia del món… excepte els mesos en què el terra àrid no donava res i us n’anàveu a dormir amb la panxa buida.

Un dia la teva filla petita comença a tenir una tos molt lletja. El fum del foc de dins de casa li està debilitant els pulmons. No et pots permetre antibiòtics i al cap d’un mes és morta. Això és la pobresa extrema. Però tu continues lluitant. Si tens sort i les collites són bones potser en podràs vendre una part i guanyar 2 dòlars al dia, costa que et portaria al següent nivell. Bona sort! (Actualment mil milions de persones, aproximadament, viuen així).

Nivell 2 (Ingrés mitjà-baix: entre 2$ i 8$ per persona al dia): Ho has aconseguit. De fet, la teva renda s’ha multiplicat per quatre i ara guanyes 4 dòlars al dia. Tres dòlars més que abans. Què fas, amb tots aquests diners? Ara et pots comprar menjar que no has conreat tu i et pots permetre unes quantes gallines i per tant tenir ous. Estalvies uns diners i els compres sandàlies als teus fills, i una bicicleta i més galledes de plàstic. Ara només trigues mitja hora a recollir l’aigua que necessites per a tot el dia. Et compres una estufa de gas perquè els teus fills pugui anar a l’escola en lloc de passar-se el dia arreplegant llenya. Quan hi ha electricitat fan els deures a la llum d’una bombeta. Però el corrent és massa inestable per tenir una nevera. Estalvies per comprar matalassos i no haver de dormir al terra de fang.

La vostra vida és molt millor que abans, però encara hi ha moltes incerteses. Una simple malaltia i l’hauràs de vendre la major part de coses que teniu per comprar medicines. Això et tornaria a portar al nivell 1 un altre cop. T’aniria molt bé comptar amb tres dòlars més al dia, però per a una millora realment dràstica necessitaries multiplicar la teva renda per quatre un altre cop. Si aconseguissis trobar feina a la indústria local de confecció series el primer membre de la família que portaria un salari a casa. (Actualment viuen així uns 3000 milions de persones).

Nivell 3 (Ingrés mitjà-alt: entre 8$ i 32$ per persona al dia): Ostres! Ho has aconseguit! Estàs pluriempleat, treballes 16 hores al dia, set dies a la setmana, i has aconseguit multiplicar un altre cop els teus ingressos. Ara guanyes 16 euros al dia. Tens els teus estalvis i et pots instal·lar una aixeta d’aigua freda. S’ha acabat anar a buscar aigua. Com que el corrent elèctric és més estable, els deures dels nens milloren i et pots comprar una nevera que et permet guardar els aliments i servir menjar variat cada dia. Estalvies per comprar-te una moto i així pots anar a treballar a una fàbrica a la ciutat on et paguen millor.

Per desgràcia, un dia, tornant a casa, tens un accident i has de fer servir els diners que tenies estalviats per a l’educació dels nens per pagar la factura del metge. Et recuperes i, gràcies als estalvis, no tornes al nivell anterior. Dos fills comencen secundària. Si aconsegueixen acabar, tindran una feina molt més ben pagada que les que has tingut tu tota la vida. Per celebrar-ho t’endús tota la família d’esbarjo per primer cop a la vida: una tarda a la platja, només per divertir-se. (Actualment viuen així uns 2000 milions de persones).

Nivell 4 (Ingrés alt: més de 32$ per persona al dia): Guanyes més de 32 dòlars al dia. Ets un consumidor ric i no et ve de tres dòlars el dia. Per això trobes que tres dòlars, que poden canviar la vida d’una persona que viu en l’extrema pobresa, no són gaires diners. Has estudiat com a mínim dotze anys i has anat de vacances amb avió. Pots sortir a menjar fora de casa un cop al mes i et pots comprar un cotxe. No cal dir que a casa tens aigua freda i calenta.

Però tu ja saps com és, aquest nivell. Estic segur que, si estàs llegint aquest llibre, vius al nivell 4. No cal que te’l descrigui perquè l’entenguis. El que costa, quan has tingut sempre aquest nivell de renda, és entendre les immenses diferències que hi ha entre els altres tres nivells. La gent del nivell 4 s’ha d’esforçar molt per no interpretar erròniament la realitat dels altres 6000 milions de persones que hi ha al món. (Actualment viuen així 1000 milions de persones aproximadament).»

Com veurem més endavant, entendre correctament les diferències per Nivells és essencial per poder
entendre algunes parts d’aquest estudi⁶.

L’especialització productiva
Segons la teoria del comerç, un país traurà el màxim profit del comerç si s’ajusta al seu avantatge
comparatiu⁷ és a dir: si es dedica la producció i exportació d’aquells béns que fabriquen amb un
cost relativament més baix respecte a la resta del món; en canvi, importarà els béns en els quals tingui uns costos comparativament més alts que la resta del món.

Per tant, com seguir aquesta estratègia és la que maximitza l’eficiència, el consum i la producció, molts països l’apliquen: donat els seus nivells tecnològics, els països segueixen una especialització productiva que s’ajusti al seu avantatge comparatiu; és a dir, han de produir i exportar els béns i serveis que se’ls dona millor de forma relativa als altres països.
Al llegir sobre els Nivells de renda i el terme d’especialització productiva, vam plantejar-nos si es podia crear un patró que relacionés ambdós conceptes. Per exemple: Nivell 1 – béns agrícoles, Nivell 2 – béns manufacturats de gamma baixa, com teixits, Nivell 3 – minerals o béns manufacturats de gamma mitjana, Nivell 4 – béns avançats tecnològicament, com ordinadors.

Malauradament, la realitat era massa complexa com per a establir un patró senzill que s’hi ajustés perfectament. Malgrat això, hem pogut confirmar que, com més sofisticat és el principal sector d’exportació del país, més ric és aquest⁸. Les dades donen un sentit a la lògica: com més productiu sigui i més valor afegit tingui el bé que exporta les empreses d’un país, major serà la riquesa d’aquest⁹.

Un cop recollida tot aquesta informació sobre els Nivells de riquesa i la especialització productiva, ja podem aplicar aquests conceptes en el tema d’interès del nostre treball: els països en via de desenvolupament subcontractats per les grans empreses tèxtils i els seus treballadors.

A l’apartat 1 hem pogut veure les duríssimes condicions laborals de les fàbriques subcontractades a països del Tercer Món, i que solució en el curt termini es basa en la pressió internacional a les multinacionals de manera que aquestes es vegin forçades a millorar tals condicions.

Però també hem pogut veure que si les marques de moda deixessin d’operar en aquells països (o es produís algun altre fet que limités la seva producció, com l’Acord Multifibres o un boicot dels consumidors), no estaríem fent un favor a les treballadores a les que preteníem ajudar, sinó que les estaríem perjudicant al frenar les exportacions del país. I és que, com veurem a continuació, l’entrada de les multinacionals és beneficiosa per als països en via de desenvolupament.

Imaginem un país pobre que està especialitzat en la producció i exportació de béns agrícoles i on la indústria tèxtil no té especial importància. Al veure que en aquest país hi ha mà d’obra barata i abundant, una gran marca de moda decideix traslladar-hi la fabricació dels seus productes, impulsant la creació d’empreses tèxtils locals que proveiran a les multinacionals. Així doncs, davant l’enorme demanda de producció de les grans corporacions, les fàbriques locals també requeriran treballadors i capital, que es desplaçaran de l’agricultura al manufactura. Com a resultat, el principal sector de producció i exportació del país haurà esdevingut la indústria tèxtil.

Els tèxtils són un bé més sofisticat que els aliments, són una activitat més productiva. Per tant, si els béns que es produeixen en un país tenen més valor de mercat, com a resultat (seguint la definició del PIB), aquesta nació esdevindrà més rica, amb les conseqüències positives que això tindrà per a la qualitat de vida dels habitants del país en qüestió (per exemple, rebran salaris més elevats, ja que les empreses per les que treballaran obtindran més beneficis al operar en un sector que genera més ingressos). Per tant, la millora de l’especialització productiva (és a dir, que les activitats en les que s’especialitza un país siguin més productives) porta a un augment de la riquesa del país i a la millora del benestar de la seva població.

Per poder-ho corroborar amb xifres, hem agafat els països on es van produir les tres diferents onades deslocalitzadores al llarg de la segona meitat del Segle XX, i hem seguit l’evolució de diferents variables al llarg de les diferents dècades, agafant l’immediatament anterior a l’inici del procés de subcontractació, la que en marca el començament, i les posteriors. No només hem volgut mesurar variables econòmiques (Ingrés Nacional Brut per càpita, GNI en anglès), sinó també d’altres (com la mortaldat infantil o l’alfabetització) que mesuressin el desenvolupament humà per tenir una millor perspectiva de com ha canviat la qualitat de vida d’aquells països.

Els resultats¹⁰ mostren que tots els països (amb l’excepció de Botswana) que hem estudiat es trobaven en un Nivell 1 de renda (nivell baix) abans que les multinacionals del tèxtil comencessin a subcontractar proveïdors al seu territori. I, malgrat alguns han tardat més en accelerar el seu creixement que altres, en l’actualitat tots el països es troben en un Nivell de renda superior del qual partien abans de la deslocalització (amb l’excepció d’Uganda). A més, aquest creixement econòmic generalitzat ha anat acompanyat de millores molt significatives en termes de salut i educació.

I per això és tant important conèixer les enormes diferències en termes de benestar entre els Nivells de renda. Des del nostre punt de vista, tant paupèrrim és un país de Nivell 1 que es troba en la pobresa més extrema com la d’un del 2 o el 3. Així doncs, quan veiem les condicions laborals (inacceptables des dels nostres estàndards) a les quals estan exposades les treballadores de les fàbriques tèxtils, no ens fem la idea que l’entrada de les multinacionals en realitat hagi conduït a important millora de la vida dels seus habitants.

Això no vol dir que no haguem de condemnar la indiferència que mostren tals corporacions a la situació dels obrers que subcontracten: cal que la pressió de l’opinió pública no defalleixi per tal que es segueixin produint millores, com amb l’Acord sobre Seguretat d’Edificis i contra Incendis explicat en el primer capítol.

Però això no deixa de ser compatible amb entendre que per a un país del Nivell 1 és desitjable que les grans empreses tèxtils subcontractin a un fabricant local, ja que això farà que les activitats en les que s’especialitza la nació seran més productives, el qual portarà a una significativa millora (tal com hem pogut corroborar amb les dades) pels habitants del territori tant en termes d’economia, salut i educació, entre altres.

Ara bé, un cop un país de Nivell 1 rep l’entrada de les multinacionals, fins a quin punt augmenta la seva riquesa, i per tant, fins a quin Nivell acaba pujant? Com explicarem en el següent capítol, això dependrà de les polítiques comercials que dugui a terme.

Abans d’acomiadar aquest apartat, però, permeteu-nos deixar subtilment unes dades de l’Annex 2. Tal com els països receptors de la primera onada deslocalitzadora han assolit el Nivell 4 de renda, els de la segona i la tercera «encara» es troben en el 2 o en el 3. És cert que els de la primera van poder iniciar el desenvolupament econòmic abans, i que potser és qüestió de temps que els altres també hi arribin. Però, com demostrarem als pròxims capítols, hi ha factors relacionats amb la política econòmica que poden dificultar que hi puguin arribar.

3. Com pujar de nivell (i passar-se el joc)

Un cop observat la diferenciació adequada en termes de riquesa mitjançant els Nivells i la importància de la especialització productiva, al llarg d’aquest capítol observarem les polítiques comercials per les quals poden apostar el països en via de desenvolupament un cop s’han especialitzar en l’exportació de teixits per tal de seguir creixent i madurant econòmicament fins arribar al Nivell 4. Primer, mostrarem què funciona millor des d’un punt de vista teòric, i després veurem si ho podem corroborar des de l’evidència històrica.

Per descomptat, hi ha molts altres factors que determinen la prosperitat d’un país. Però com hem pogut veure en el capítol anterior, l’especialització productiva és essencial; a més, en aquest treball analitzem quin és l’efecte de l’entrada de multinacionals en països pobres que esdevenen els proveïdors de tals empreses en la part amb menys valor afegit del procés productiu, la fabricació. Per tant, necessitem entendre quines mesures poden prendre aquests països per tal d’exportar productes de productivitat més alta en el futur, i així puguin seguir pujant de Nivell.

Teoria: lliurecanvisme o proteccionisme?
Al llarg dels Segles XVI, XVII i en bona del XVIII, el mercantilisme era la doctrina econòmica predominant. Entre altres coses, aquest es basava en la creença que l’acumulació de riquesa era essencial pel desenvolupament econòmic d’un país i que el comerç era un joc suma zero: si uns països guanyaven, era perquè altres perdien. Per això, els països procuraven tenir una balança de pagaments positiva (els fluxos d’entrada de diners són superiors als de sortida), protegint i subsidiant els productors nacionals i imposant aranzels a les importacions.

En contraposició, a finals de segle XVIII i principis del XIX va sorgir el lliurecanvisme, que propugnava l’eliminació de qualsevol barrera comercial que obstaculitza l’intercanvi de producte entre països. En l’actualitat, és la política comercial més ben valorada pels economistes, és promoguda activament per organismes internacionals com l’OMC, i és adoptada per la gran majoria dels països des dels anys 80. Aquesta forta integració comercial ha sigut el principal factor que ha donat lloc a la Segona Globalització.

La teoria lliurecanvista exposa que si els països comercien entre ells ajustant-se al seu avantatge comparatiu¹¹ (és a dir, produint allò en el que són relativament millor) sense cap trava que distorsioni la competència, es maximitzarà l’eficiència en l’assignació de recursos a escala global, i més (i millor) podrà un país consumir, produir, i comerciar. A més, l’accessibilitat a major porcions de mercat permeten a les empreses aprofitar economies d’escala, augmentar la productivitat i disminuir costos, i per tant, els preus.

Per altra banda, la liberalització comercial també comporta perdedors: els béns amb desavantatge comparatiu seran importats, i aquells que hi treballessin abans d’obrir l’economia tindran pitjor condicions o perdran la feina. Malgrat això, com els guanys són majors que les pèrdues (i per tant, hi ha un excedent net), aquells afectats poden ser compensats o recol·locats en aquell sector que s’ha vist reforçat pel lliure comerç. Donat aquest marc teòric, sembla òptim que qualsevol país adopti mesures lliurecanvistes, però hi ha un problema en el plantejament d’aquesta, com veurem a continuació.

L’argument de l’avantatge comparatiu és explicat per dues teories: la de Ricardo, que exposa que un país és relativament millor produint unes coses que unes altres segons les diferències internacionals en tecnologia; i la teoria HOS, que demostra que la mateixa situació es dóna segons les dotacions relatives dels factors de producció (capital i mà d’obra). En altres paraules: els països rics, que tenen un major nivell tecnològic i una major ràtio capital / mà d’obra, s’especialitzen en productes d’alta productivitat, mentre que els pobres (baix nivell tecnològic, menor ràtio capital / mà d’obra) ho fan en altres de baixa.

Per norma general, un país pobre té un baix nivell tecnològic. Com a conseqüència, aquells béns que se li donaran millor produir són aquells que són menys difícils de fer, aquells amb menor valor afegit. Al ser activitats menys productives, li generaran menys ingressos, i per tant, seguirà essent un país pobre. El fet de ser-ho li impedirà poder desenvolupar un major nivell tecnològic, el que repetirà el cicle viciós.

Aquí rau el principal problema de la teoria lliurecanvista: s’assoleix «l’eficiència en l’ús a curt termini d’uns recursos donats, però no l’augment dels recursos disponibles a través del desenvolupament econòmic a llarg termini»¹² . Mitjançant el lliure comerç, es pot maximitzar el consum vigent d’un país, però el perpetua a la posició d’especialització en sectors poc productius, i per tant, en la pobresa. En paraules d’Eduardo Galeano: «la divisió internacional del treball consisteix en que uns països s’especialitzin en guanyar i altres en perdre».

Així doncs, si el lliure comerç no és l’opció òptima pels països pobres per tal d’escalar els nivells de riquesa al llarg termini… Quina ho és? Primer vejam l’alternativa al lliurecanvisme:

El proteccionisme és la política comercial en la que l’Estat intervé amb la finalitat de protegir la indústria nacional de la competència estrangera amb diferents mesures: aranzels, subsidis a l’exportació, o altres tipus de traves que desincentivin la importació.

Tal com el lliurecanvisme beneficia els consumidors, que poden gaudir de productes estrangers de més qualitat i menor preu (ja que cada país produeix allò que millor fa); el proteccionisme els perjudica, ja que els aranzels encareixen els productes estrangers i els béns nacionals protegits podrien ser de pitjor qualitat.

Els grans beneficiats del proteccionisme són els productors nacionals, que amb la reducció de l’amenaça de les empreses estrangeres obtenen una major porció del mercat local. Però la manca d’exposició a la competència pot comportar que les indústries protegides es tornin improductives, pressionin per prolongar una protecció a priori transitòria, i ineficients, carregant un preu superior del que posarien en condicions competitives.

Amb aquest context, per què un país pobre que vulgui aspirar a ser ric algun dia hauria d’apostar per un sistema que promou l’existència d’empreses privilegiades que s’aprofiten del suport de l’Estat per tal d’expropiar rentes als consumidors?

L’especialització productiva és un factor determinant del nivell de riquesa d’un país; en l’actualitat, aquells països en els que el principal bé d’exportació són productes agrícoles o manufactures de gamma baixa són pobres, pertanyents al Nivell 1 o 2, ja que els productes que exporten els genera ingressos baixos. Però per deixar enrere la pobresa, hauran de desafiar la teoria de l’avantatge comparatiu, que els diu que s’han d’especialitzar en aquells béns que se’ls dóna relativament millor donat el seu (baix) nivell tecnològic i que els fa seguir sent pobres.

Desafiar al mercat comporta fer productes més difícils (que requereixin una major productivitat) que els aportarà ingressos més alts. Com podran desenvolupar aquestes indústries incipients, atès que els països pobres tenen unes competències tecnològiques i organitzatives molt limitades?

Aquí és on entren en joc les mesures proteccionistes, com les barreres aranzelàries o les subvencions. Aquestes permetran que les empreses locals puguin començar a produir béns més avançats i vendre’ls al mercat nacional sense que siguin aixafats per la competència internacional. En el procés, aniran acumulant noves tècniques per tal d’esdevenir més competitius: compraran millor maquinària, milloraran la organització i formaran als seus treballadors. La protecció haurà de trobar un equilibri: ni poca i curta (dificultaria l’acumulació de tècniques) ni molta i llarga (mimar massa una industria provocaria la seva improductivitat). Si tot plegat sortís bé, arribaria un punt en que tal empresa local ja podria competir en el mercat internacional sense necessitat de protecció, i ja es podrien suprimir les subvencions o les barreres que es posava a béns estrangers. Així doncs, com explicarem més amb exemples històrics més endavant, la liberalització comercial, doncs, és conseqüència i no la causa del desenvolupament econòmic.

Quan els productors nacionals no estan preparats per la competència internacional, les mesures proteccionistes són necessàries per a que algun dia puguin arribar a estar-ho. És cert que comporten sacrificis a curt termini (reducció temporal del nivell de consum d’un país degut al rebuig a adquirir articles estrangers de major qualitat i menor preu), però de la mateixa manera que un estudiant renuncia a un sou baix per a estudiar per a aconseguir un salari més alt anys després, serveix per a millorar el futur.

Això no vol dir que calgui renunciar al comerç, doncs participar-ne activament és essencial pel desenvolupament econòmic. Per poder desenvolupar una indústria cal importar i dominar tecnologia avançada del qual s’aconsegueix amb l’obtenció de divises generades per les exportacions. Però per desenvolupar indústries incipients, cal fer servir «un mescla de protecció i comerç obert, ajustant-la en funció de les seves necessitats i competències canviants». Aquest mètode és en el que, per exemple, s’ha cenyit Corea del Sud per passa de la pobresa extrema a ser una de les 15 primeres economies del mon en menys de mig segle.

Evidència històrica: què han fet els països rics?
Així doncs, hem afirmat des d’una perspectiva teòrica que el lliurecanvisme no és la millor opció pels països pobres, doncs els perpetua en una posició de pobresa; en canvi, la protecció de les indústries incipients és el que les permetrà desenvolupar-se al llarg termini. Al llarg d’aquest apartat, demostrarem que la història ens dóna la raó.

Als anys 60, després de passar una cruenta Guerra Civil, Corea del Sud era un dels països més pobres del món; 40 anys després, forma part del Top 15 a nivell de PIB, amb l’empresa electrònica com una de les més fortes d’un sector punter en l’actualitat. Quin és el seu secret?

Com a país pobre que era, Corea del Sud es dedicava a l’exportació de productes bàsics, com el peix o el tungstè. A partir de la dècada dels 60, la dictadura de Park Jung-Chee va promoure una industrialització basada en l’exportació. Donat l’avantatge comparatiu que tenia Corea del Sud amb mà d’obra barata (els obrers treballaven 12 o més hores en condicions perilloses i poc saludables per un sou baix), va atraure les multinacionals que tot just començaven la primera onada globalitzadora (vegeu Capítol 1), i això va permetre al país asiàtic començar a exportar roba i altres productes tèxtils. Aquesta industrialització estava impulsant el creixement econòmic del país, i simbolitzava el pas del Nivell 1 al 2.

Com l’Estat tenia el control de tots els bancs i les reserves de divises, utilitzava les divises obtingudes amb les esmentades exportacions per importar allò necessari per tal de progressar en el desenvolupament d’indústries més productives. El 1973 es va posar en marxa el programa d’Industrialització Pesada i Química, i es van fundar noves empreses en sectors com la maquinària, l’electrònica, la química i altres indústries avançades. Per tal de poder resistir la competència internacional (donat que eren els sectors en els quals els països més rics estaven especialitzats), el govern va alimentar aquestes indústries estratègiques amb protecció aranzelària, subvencions financeres, i altres formes de suport governamental (restriccions quantitatives a les importacions, permissió de monopolis, desincentivació de la inversió estrangera, subsidis a la importació de béns intermitjos necessaris, etcètera).

La protecció governamental a les empreses dels sectors estratègics va donar lloc a grans conglomerats empresarials (chaebol), que havien esdevingut prou potents com per invertir i acumular capital (maquinària, tecnologia, fàbriques) que les permetia innovar i ser més productives.

Tot plegat va donar lloc a taxes de creixement extraordinari (fins al 15% anual): al llarg de les dècades dels 60, 70 i 80, Corea del Sud va multiplicar la seva renda per càpita per 8. Malgrat la crisi financera de 1997, el desenvolupament sud-coreà no s’ha estancat, i a principis de Segle XXI ja es podia considerar que tenia un nivell 4 de riquesa. En l’actualitat, ja ha superat la barrera dels 30.000 dòlars per càpita, i ha avançat a països com Itàlia o Espanya; i els principals chaebol del país (Samsung, Hyundai, LG) són grans potències empresarials a nivell internacional dels sectors més avançats.

Així doncs, Corea del Sud ha passat de la pobresa extrema del Nivell 1 al benestar propi d’una economia avançada del nivell 4 en poc menys de mig segle, passant d’exportar peixos a cotxes o telèfons mòbils. I tot plegat gràcies a l’estratègia de les indústries incipients conseqüència d’una mescla intel·ligent i pragmàtica d’incentius comercials i direcció estatal.

Això sí: com hem explicat en l’apartat teòric, la liberalització comercials és una conseqüència del creixement (i no causa), doncs quan les empreses ja poden competir en el mercat internacional ja no
requereixen protecció. Per això, a finals del 80, Corea del Sud va abolir progressivament les mesures proteccionistes, mentre paral·lelament també feia la transició cap a un estat democràtic. Corea del Sud havia esdevingut un país “occidental” en tota regla.

Hi ha altres països que comparteixen una història similar amb Corea del Sud: amb ella, Singapur, Taiwan i Hong Kong formen el grup dels Tigres Asiàtics, que van ser els receptors de la primera onada deslocalitzadora. Tots ells van apostar per una industrialització basada en l’exportació a les multinacionals dels països rics, i amb el superàvits comercials van finançar el desenvolupament d’altres sectors més avançats. Paral·lelament, promovien l’educació com a mètode per augmentar la productivitat. Finalment, tots ells van obtenir un èxit similar. Malgrat aquest trets comuns, difereixen en alguns altres aspectes de política econòmica: mentre Taiwan va apostar per mesures similars a les sudcoreanes, la política de Singapur i Hong Kong es va orientar més cap al lliurecanvisme i la rebuda d’inversió estrangera.

De totes maneres, l’èxit del lliurecanvisme d’aquests dos últims països semblen ser l’excepció que confirma la regla. Per començar, són ciutats-estat, i el lliure comerç és més beneficiós pels països petits. I, a més, altres països que han triomfat econòmicament al llarg de la segona meitat del Segle XX també han pres una estratègia de protecció d’indústries incipients. Japó, que ja havia estat una potència mundial però havia quedat tocada després de perdre la Segona Guerra Mundial, va subvencionar les exportacions per poder adquirir les divises i obtenir la tecnologia necessària per desenvolupar la seva pròpia indústria; a més, limitava la inversió estrangera i la condicionava molt als seus interessos, i va experimentar un creixement vertiginós entre els 50 i els 80. L’Índia i la Xina es trobaven en la misèria absoluta als 60 (tenien la meitat de la renda per càpita de Corea del Sud!), amb economies molt tancades al comerç. Llavors, van experimentar una certa liberalització gradual però amb proteccionisme i limitacions a la inversió a l’Índia i un Estat molt protagonista i aranzels molt alts la Xina. La mescla de comerç obert i protecció van ser adequades per contribuir al creixement dels dos països, arribant al Nivell 2 a l’Índia i al 3 a Xina, permetent a centenars de milions de persones sortir de l’extrema pobresa.

Els economistes més favorables al lliure comerç creuen fermament que els països esdevindran pròspers quan tinguin una economia oberta, a partir de liberalitzar el comerç i desregular la inversió estrangera i els mercats de capital. Per altra banda, si aposten per mesures proteccionistes, amb aranzels alts, subvencions o control a la inversió (entre molts altres), els estancarà i els farà improductius.

Malgrat això, els exemples històrics que hem explicat de l’Extrem Orient demostren que la protecció de les indústries incipients afavoreix el desenvolupament al llarg termini. A més, és una estratègia que funciona especialment bé en les primeres fases del desenvolupament; doncs com hem afirmat tant des de la teoria com la pràctica, quan un país és pobre necessita augmentar les seves competències tecnològiques per tal de produir béns i serveis amb més valor afegit, i per tant es pot beneficiar més del proteccionisme. En canvi, quan esdevé ric, ja no el necessita (doncs al capdavall genera ineficiències en el curt termini), i ja pot apostar per lliure comerç.

Recordem: un dels nostres objectius del nostre treball consisteix en determinar si els països receptors de multinacionals poden beneficiar-se del comerç amb aquestes grans empreses. Com hem vist en el segon capítol, la resposta és sí: comportarà una millora de l’especialització productiva, el qual contribuirà molt positivament a la riquesa del país.

Però el grau en el que creixerà econòmicament un país dependrà. Per exemple, els Tigres Asiàtics, països receptors de la primera onada deslocalitzadora, han assolit el Nivell 4 de renda, ja que van acompanyar una industrialització enfocada a l’exportació de manufactures de gamma a baixa a les multinacionals dels països rics mentre paral·lelament usaven les divises per desenvolupar indústries de productes més avançats.

En canvi, els de la segona i la tercera onada deslocalitzadora «encara» es troben en el Nivell 2 o 3, i sembla que es troben en la coneguda middle income trap (trampa de l’ingrés mig), la qual és una situació en que, països que han aconseguit amb èxit passar de tenir un nivell baix a un mig (1 a 2 o 3), s’estanquen en la transició del nivell mig a l’alt (2 o 3 a 4). La raó d’aquesta situació és la incapacitat d’aquests països de passar a produir béns amb alt valor afegit, que és el que precisament han aconseguit els Tigres Asiàtic. En el pròxim capítol explicarem possibles raons d’aquest fet.

Però l’èxit de l’estratègia de la protecció de les indústries incipients no s’ha donat exclusivament en països relativament pobres de l’Extrem Orient durant la segona meitat del segle XX. En el seu dia, els països que van dominar el món van esdevenir la principal potència mundial gràcies a les mesures proteccionistes.

Gran Bretanya va dominar el món amb mà de ferro al llarg segle XIX, essent la principal potència militar, colonial, industrial i tecnològica a nivell mundial. A més, va ser la principal propulsora del lliure comerç a finals de Segle XIX, fomentant la Primera Globalització a nivell mundial. Però, què va fer per arribar a aquest punt?

Des del XV al XVIII, Gran Bretanya va passar a estar especialitzada en exportar llana verge a Països Baixos, a substituir-la com a potència industrial manufacturera; mitjançant proteccionisme i les subvencions del govern, aconseguint desenvolupar la seva pròpia indústria mentre es prohibia les exportacions de llana verge a Països Baixos un cop aquesta ja es podia processar internament.

Al llarg del Segle XVIII va promocionar una estratègia de fomentar les exportacions de les indústries manufactureres amb protecció i subvencions mentre s’importaven matèries primeres estrangeres (semblants a les de Corea del Sud, Japó o Taiwan a la segona meitat del segle XX). Aquesta política, que contrastava amb aranzels més baixos a l’Europa continental, es va mantenir fins a mitjans del Segle XIX, i va permetre Gran Bretanya esdevenir la potència industrial europea. Per a evitar el sorgiment de competidors, limitava la industrialització de colònies, limitant-les al paper d’exportadores de productes primaris.

Com al al llarg del Segle XIX les indústries britàniques es van consolidar com les principals dominadores dels mercats internacionals, la protecció va esdevenir innecessària, de manera que els aranzels van anar disminuint progressivament fins que al 1860 es van eliminar per complet. Així doncs, Gran Bretanya va adoptar el lliure comerç un cop adquirida un avantatge tecnològic sobre els seus competidors a partir d’unes barreres aranzelàries altes al llarg de moltes dècades.

Com hem comentat, Gran Bretanya sotmetia a les colònies a un domini que limitava el desenvolupament de la seva indústria, negant-li l’ús d’aranzels i l’exportació de productes que poguessin competir amb els de la metròpoli. Donat això, com Estats Units va substituir Gran Bretanya com a principal potència mundial al segle XX?

Un cop es van independitzar a finals de Segle XVIII, van conviure diferents estratègies de país: la liderada per Alexander Hamilton, consistent en desenvolupar les indústries incipients estatunidenques i protegir-les de la competència estrangera mitjançant diferents mesures (aranzels, prohibicions d’importacions i exportacions de matèries primeres clau, subvencions, i un llarg etcètera ); i la que encapçalava Thomas Jefferson, representant dels terratinents esclavistes surenys que defensaven una economia agrícola, que necessitava el lliurecanvisme per a poder importar productes manufacturats de major qualitat a Europa al preu més baix possible i poder exportar.

Les tensions sobre la política comercial va anar augmentant al llarg del Segle XIX desembocant en la Guerra de Secessió (1861-1865). La victòria de la Unió sobre la Confederació va significar la victòria del Sistema Americà (protecció de les indústries nacionals i inversió en infraestructures) sobre el lliurecanvisme dels grans propietaris agraris i esclavistes del Sud; el que es va traduir en l’augment dels aranzels sobre les importacions manufactureres al 40-50%, fet que va durar fins la Primera Guerra Mundial.

De fet, aleshores només va descendir una mica (25%) però amb l’arribada de la Gran Depressió, la Llei Smooth-Hawley els va fer pujar de nou al 48%. Va ser després de la Segona Guerra Mundial, quan els Estats Units s’havien consolidat encara més com a principal potència mundial, quan van liberalitzar el seu comerç, però no en la mesura que ho va fer Gran Bretanya de 1860 a 1932.

Una de les claus de l’èxit americà ha estat el finançament públic de I+D (en general del 50-70%), que els ha permès mantenir l’avantatge tecnològic sobre la resta del món en indústries claus.

Concloent, Gran Bretanya i Estats Units van esdevenir la principal potència mundial al Segle XIX i XX, respectivament, i ho van fer a partir de polítiques proteccionistes. Va ser un cop ja eren els principals dominadors del mercat internacional quan van apostar pel lliure comerç, essent aquest conseqüència i no causa del desenvolupament econòmic.

Encara que pràcticament cap altre país ric europeu hagi sobrepassat mai els índexs aranzelaris del 35-50% que van arribar a tenir els països anglosaxons, també han apostat pel proteccionisme en certa mesura: per exemple, França, amb un Estat tradicionalment poc intervencionista, va establir aranzels del 30% després de la Segona Guerra Mundial, i va dur a terme nacionalitzacions i va canalitzar les inversions en sectors estratègics a través de bancs de propietat estatal. A Alemanya, per la seva banda, l’Estat sempre ha fomentat molt les indústries al llarg de la seva història moderna. Podríem seguir amb molts altres exemples: fins als 90, Finlàndia impedia que la inversió estrangera fos més del 20% en les empreses fineses; als 60 Noruega va impedir la liberalització de l’explotació del petroli; el govern austríac es va implicar per dirigir el flux del crèdit bancari a sectors estratègics, a Itàlia va prestar suport d’I+D a pimes…

Així doncs, malgrat excepcions (Holanda o Suïssa van practicar sistemàticament el lliure comerç), pràcticament tots els països rics van utilitzar polítiques nacionalistes per fomentar les seves indústries incipients, havent una coexistència entre desenvolupament econòmic i proteccionisme, fet que no succeeix amb el lliure comerç, que no es va practicar massa abans que cap país s’enriquís.

Així doncs, l’evidència mostra que molts països han esdevingut rics a partir de mesures proteccionistes, amb aranzels alts, subvencions o control a la inversió; a més, han apostat pel lliure comerç un cop assolida la prosperitat.

Per tant, si tals estratègies no només poden treure els països de la pobresa extrema, si no que també poden contribuir a que un país ric pugui superar als altres tecnològicament i assoleixi el lideratge internacional en aquells sectors capdavanters… Perquè la doctrina lliurecanvista és la predominant en l’àmbit del comerç internacional i els organismes internacionals limiten l’establiment de mesures proteccionistes als països pobres?

4. Qui és el verdader esclavista?

Al llarg del capítol anterior hem mostrat com la protecció de les indústries incipients és la millor estratègia pel desenvolupament econòmic, doncs facilita l’augment de les competències tecnològiques i organitzatives que permetrà a les empreses d’un país dedicar-se a activitats sofisticades, altament productives i amb alt valor afegit, i com aquesta millora de l’especialització productiva generarà majors ingressos, el país esdevindrà més ric. Un cop la nació en qüestió ja domini sectors avançats i pugui competir en el mercat internacional, ja serà adequat adoptar el lliurecanvisme, que maximitzarà el comerç, la producció, el consum i l’eficiència. No només hem demostrat això des d’un punt de vista teòric, si no que també ho hem corroborat amb l’evidència històrica.

Però en les últimes dècades, molts països en via de desenvolupament no han pogut adoptar l’esmentada estratègia degut a la limitació o prohibició d’aquesta per part de les institucions econòmiques mundials, essent una bona causa de la middle income trap (Vegeu Capítol 3) en la que es troben aquests països, que no estan essent capaços de passar a produir béns amb alt valor afegit. I perquè no se’ls està deixant? Primer, deixeu-nos posar-vos en context.

El Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM) són organismes financers internacionals que es van crear a finals de la Segona Guerra Mundial en els acords de Bretton Woods, als quals es van establir les polítiques econòmiques mundials amb la finalitat de consolidar un equilibri que evitaria el sorgiment d’un nou conflicte entre potències mundials.

En primera instància, l’FMI, més enfocada al curt termini, tenia la funció de prestar diners a països en crisis de balança de pagaments per tal de reduir els seus dèficits sense recórrer a la deflació; mentre que el Banc Mundial, amb un rol més centrat en el llarg termini, contribuïa a finançar projectes de desenvolupament de infraestructures (especialment necessari per ajudar als països afectats per la Guerra).

Amb el temps, però, aquests organismes han anat ampliant les seves funcions. Mentre al principi tan sols s’encarregaven dels préstecs i les condicions només estaven lligades a la devolució d’aquests, a partir dels anys 80 la influència política de l’FMI i el BM sobre els països en via de desenvolupament va augmentar dràsticament, condicionant els préstecs a múltiples aspectes de política econòmica.

En aquestes organitzacions, les seves decisions es prenen en funció del capital social en accions que posseeix el país («un dòlar, un vot»). Així doncs, els països rics, que controlen col·lectivament el 60% de les accions amb dret a vot, exerceixen un control absolut sobre les polítiques que es fan. De fet, els Estats Units (amb un 17.35% d’accions) pot vetar qualsevol decisió en les àrees més importants, ja que aquestes requereixen una majoria del 85%.

Per altra banda, tenim l’Organització Mundial del Comerç (OMC), fundada el 1995, la successora de l’Acord General d’Aranzels i Comerç (GATT), que també fou creat al final de la Segona Guerra Mundial. L’OMC defineix les regles comercials entre els estats membres amb el propòsit de reduir o eliminar completament les barreres internacionals al comerç (de forma més agressiva que el seu predecessor). A diferència de l’FMI o el BM, cada nació té un vot, però aquests pràcticament mai no es tenen en compte, i l’organització és dirigida per una oligarquia que comprèn un nombre reduït de nacions riques.

Així doncs, les decisions d’aquestes organitzacions responen en bona mesura als interessos dels països rics i les seves empreses.

Tal com hem explicat en el capítol 3, en l’aspecte comercial (que és el que tractem al llarg de l’article) els països més rics (amb productors que dominen el mercat) són qui més es beneficien de la liberalització del comerç mundial, ja que permet a les seves empreses accedir a una major porció del mercat mundial per a col·locar les seves exportacions i tenir accés sense restriccions a les matèries primes necessàries.

En canvi, els països en via de desenvolupament es poden beneficiar més de l’estratègia de la protecció de les indústries incipients, per tal d’augmentar el nivell de l’especialització productiva. Per tant, per no ser aixafats per la competència dels productors dels països rics, necessiten fer ús de la protecció o la subvenció (entre molts altres mecanismes), les quals deixarien d’utilitzar quan els seus productors ja puguin competir a nivell internacional i no necessitin tal mesures.

Aquesta estratègia, però, representa un cert perill pels països més rics. No només restringeix l’entrada dels seus productes en aquells països, sinó que també pot comportar l’aparició de futurs competidors en el futur. Així doncs, no els interessa que països en via de desenvolupament puguin utilitzar aquestes mesures.

Així doncs, els països rics i els organismes financers internacionals han empentat als països en via de desenvolupament cap a una liberalització comercial prematura i ràpida; primer per l’FMI i el Banc Mundial com a conseqüència de la crisi del deute del 1982, i després amb al fundació de l’OMC el 1995.

A priori, la liberalització comercial hauria de tenir efectes positius. La teoria lliurecanvista assumeix una ‘perfecte mobilitat de factors’, de manera que el capital i el treball alliberats de qualsevol activitat poden ser absorbits immediatament i sense cost per altres activitats. Així doncs, si un país (posem per cas, poc avançat tecnològicament) liberalitza el comerç, els sectors en els quals no tingui avantatge comparatiu (els més avançats tecnològicament) patiran per la competència estrangera, però es reforçarà els sectors (menys avançats) en els que estigui especialitzat perquè vendrà més a l’exterior. Per tant, s’haurà de reassignar el capital i la mà d’obra del sector «perdedor» al «guanyador». Com hi haurà més recursos al sector en el qual tenim avantatge comparatiu mentre que al mateix temps podem obtenir a l’exterior els productes en els que no estàvem especialitzats a un preu menor, s’incrementarà la producció, el consum i l’eficiència.

A la realitat, però, la liberalització comercial ha tingut forces efectes negatius en molts països. A la pràctica, els recursos econòmics són molt menys mòbils (un treballador o una màquina no pot adaptar-se perfectament a una altra activitat). Per tant, els recursos de capital i mà d’obra alliberats de les empreses que van tancar per la liberalització comercial no van ser absorbits en la mesura necessària per altres activitats. Per tant, en molts països s’han enfonsat indústries incipients prometedores (química, tèxtil, automobilística) donant lloc a un fort augment de la desocupació. A més, els mecanismes de compensació són més dèbils en aquells països que no són del Nivell 4, de manera que una liberalització comercial pot deixar a molta gent desemparada.

Un altre problema producte de la liberalització s’ha donat per la reducció dels ingressos aranzelaris. Pels països més pobres (Nivell 1), amb poca capacitat recaptatòria, molts dels seus ingressos provenen dels aranzels. La reducció d’aquests, sumat a la pressió de l’FMI per eliminar el dèficit pressupostari, ha portat a una disminució de despesa en terrenys claus, impedint el desenvolupament econòmic.

Però, aquests ni tan sols són els problemes més importants. Tal com hem vist al capítol 3, encara que es donés aquest increment de l’eficiència, tal liberalització comercial porta als països que no són rics a seguir especialitzats en activitats de baixa productivitat, i per tant, seguir obtenint ingressos baixos, i conseqüentment, essent pobres. I la principal problemàtica és que la protecció de les indústries incipients, l’estratègia adequada per tal d’augmentar la capacitat tecnològica i organitzativa, el qual permet el desenvolupament econòmic al llarg termini, està prohibida pels principals organismes financers internacionals.

Efectivament, l’OMC ha obligat a tots els seus membres a seguir les mateixes regles (mentre que amb el GATT els països tenien iniciativa pròpia amb els acords): tots ells han hagut de reduir els aranzels, a renunciar a quotes d’importació, subvencions a l’exportació, i altres subvencions nacionals.

Aquestes mesures, a més, s’han dissenyat de manera que afavoreixi als països més rics. Els països de renda baixa i mitjana es beneficien molt més dels aranzels que no pas els de renta alta: no és el mateix reduir més del 50% el teu nivell aranzelari si ets l’Índia (va haver de passar del 71 al 32%) que si ets els Estats Units (del 7 al 3%). A més, precisament les subvencions que no s’han prohibit són aquelles tradicionalment usades pels països rics (agricultura, I+D, reducció de diferències regionals).

A més d’aquestes normes que perjudiquen de forma tan evident als països en via de desenvolupament, també n’hi ha d’altres més subtils. Una crítica molt present als països rics era que promovien una liberalització general del comerç en tots els sectors menys aquells en que volien mantenir mesures proteccionistes, com l’agricultura o el tèxtil.

Per això, al principi de Segle XXI, es va proposar la següent proposta (NAMA): que els països subdesenvolupats retallessin els aranzels industrials a canvi que els rics baixin les seves tarifes i subvencions agrícoles, de manera que les nacions pobres puguin augmentar les seves exportacions.

Això, en principi, hagués sigut una concessió generosa per part dels països desenvolupats. Així, els països pobres tindrien més accés a productes agrícoles i més facilitat per exportar-ne, el qual és essencial en una primera fase de desenvolupament. Però al mateix temps, això implicaria no poder protegir i subvencionar les indústries incipients, estratègia clau per al desenvolupament econòmic a llarg termini. Per tant, tal acord (que no es va poder acabar ratificant) comporta que els països en via de desenvolupament venguin al seu futur a canvi d’uns petits beneficis en el curt termini.

Concloent tot el que hem explicat al llarg del capítol: satisfent els interessos dels països rics i les seves empreses, des dels anys 80 els grans organismes financers internacionals han limitat l’ús de l’estratègia de la protecció de les indústries incipients, empenyent-les cap a una liberalització comercial massa ràpida i prematura.

El 1964 es va establir el dret a la protecció asimètrica de les nacions en via de desenvolupament en el marc del GATT, permetent a tals països establir aranzels per protegir les seves indústries al mateix temps que els països desenvolupats obrien els seus mercats. Per tant, podem establir un contrast entre els dos períodes per comparar el rendiment de les regions d’interès.

Al llarg de les dècades dels 60 i 70, quan poder dur a terme polítiques proteccionistes i intervencionistes, la renta per càpita dels països en via de desenvolupament van créixer un 3% anualment. Per altra banda, des del 1980, en que moltes d’aquestes nacions han liberalitzat el comerç, només ho van fer al 1.7%. La xifra seria més baixa si excloguéssim a Xina i l’Índia, els dos països més poblats del món, que no han liberalitzat el comerç en tanta mesura i han seguit creixent a un ritme vertiginós.

Efectivament, el descens del creixement ha estat més accentuat en aquelles regions (Àfrica, Llatinoamèrica) en que més s’ha liberalitzat el comerç (a l’Àsia no s’ha fet tant). A més, no només s’ha empitjorat en termes de creixement: també hi ha hagut crisis financeres amb més freqüència i en major mesura, augmentant la inestabilitat econòmica; i dins de molts països també hi ha hagut un fort augment de la desigualtat.

Si bé hi ha molts més factors que afecten al rendiment econòmic dels països i es podria discutir el grau de la causalitat de les polítiques comercials en el desenvolupament, una cosa és clara: al llarg de la segona meitat del Segle XX, als països en via de desenvolupament hi una coexistència entre proteccionistes i creixement econòmic alt i entre lliurecanvisme i mitjà o baix creixement.

En canvi, veiem com els organismes financers internacionals han imposat tal països les mesures que menys els afavoreixen a ells i que més beneficien als països desenvolupats, els quals tenen una gran influència en tal organització.

La idea del treball prové per la crítica que es fa a les multinacionals del tèxtil, els quals se les titlla «d’esclavistes» per subcontractar a treballadors en països pobres en condicions laborals paupèrrimes. Com hem demostrat al Capítol 1, aquestes acusacions estan ben fonamentades. Però tal com el comerç amb les multinacionals pot ser beneficiós per a un país en via de desenvolupament (i pot ser-ho encara més si es pressiona a les multinacionals en el curt termini per millorar les condicions de treball i es segueixen estratègies adequades en el llarg), les limitacions de l’FMI, el BM i l’OMC sí tenen un clar efecte negatiu en aquests països, als quals se’ls limita el desenvolupament econòmic per tal de satisfer deliberadament als interessos de les grans corporacions internacionals i els països rics. Així doncs, no cal dir qui és el verdader esclavista

CONCLUSIÓ

Les multinacionals del tèxtil subcontracten a proveïdors a països en via de desenvolupament per a la fabricació del seu producte amb la finalitat de reduir els costs laborals, ja que els salaris d’aquells països són molt més baixos que els d’aquí. Això dóna lloc a unes condicions laborals molt dures, amb salaris de misèria, jornades interminables, i una inseguretat que posa la vida en perill de la mà d’obra, entre moltes altres coses. En l’últim lustre hi ha hagut avenços efectius gràcies a l’augment de la pressió internacional, fent que les grans marques s’hagin vist forçades a pactar acords vinculants amb sindicats i ONGs en els es comprometen (amb multes si hi ha incompliment) a assegurar-se que els proveïdors que contracten vetllen per unes condicions més segures i dignes. Així doncs, s’han aconseguit petites però significatives millores en un període curt de temps.

Per poder obtenir una millor perspectiva a l’hora de determinar què és millor pels països en via de desenvolupament al llarg termini, primer necessitem una visió més precisa d’aquests. Tenim l’instint de posar tots aquests països al mateix sac, però la realitat és que hi ha enormes varietats de riquesa entre ells, podent-se distingir fins a tres grups diferenciats de riquesa (Nivell 1, 2 i 3; els països desenvolupats corresponen al 4). És per això que, encara que ens sembli que els països exportadors de teixits a les grans companyies viuen en situacions de pobresa, ho eren més abans de ser-ho. Que les multinacionals tèxtils els subcontractessin com a fabricadors dels seus els va permetre millorar la seva especialització productiva, fent-los experimentar un important creixement econòmic i desenvolupament humà. Dit d’una altra manera: passar de produir aliments a teixits et porta del Nivell 1 al Nivell 2 o fins i tot 3. I per nosaltres, això és imperceptible, però per als habitants d’aquells països és una grandíssima millora.

I un cop en aquest punt, com poden seguir creixent? Com l’especialització productiva és tant determinant per a la riquesa d’un país, produir béns més difícils contribuirà al desenvolupament econòmic del país en qüestió. Com fer-ho, si per a dedicar-se a activitats més productives cal un major nivell tecnològic i sobreviure a la forta competència internacional de potents empreses de països rics? La millor política comercial per a fer-ho és la protecció de les indústries incipients: mentre el país exporta teixits, es dirigeixen les divises obtingudes de les exportacions per a importar i dominar tecnologia avançada, i es protegeix a les empreses nacionals que es dediquen a les indústries incipients de la competència amb aranzels i subvencions, entre altres. Un cop els productors locals hagin adoptat les noves competències tecnològiques i organitzatives i puguin competir sense problemes en el mercat internacional, aleshores la protecció ha de ser retirada, per evitar que les empreses es tornin improductives. Si tot surt bé, s’haurà aconseguit seguir millorant l’especialització productiva i s’haurà assolit un nivell superior de riquesa. Aquesta és la història d’èxit d’uns quants països asiàtics a la segona meitat del Segle XX, però també de com Gran Bretanya i els Estats Units van esdevenir els líders mundials al llarg dels Segles XIX i XX.

Per altra banda, les mesures lliurecanvistes consisteixen en l’especialització d’un país en aquells productes que té avantatge comparatiu, que se li donen millor donat els seus nivells tecnològics. Permeten treure el màxim profit del comerç i maximitzar la producció, el consum i l’eficiència. Però també perpetua als països en via de desenvolupament en posicions de pobresa, ja que els fa dedicar-se als béns que millor se’ls dona donat els seus baixos nivells tecnològics. Aquestes són activitats poc productives, que generen pocs ingressos, i per tant els fa pobres. Els grans organismes financers (FMI, BM, OMC) tenen una estructura en que els països rics tenen gran poder de decisió; i, com a aquests no els interessa el sorgiment de nous competidors i volen que les seves empreses capturin majors porcions de mercat, limiten l’estratègia de protecció de les indústries incipients i imposen la liberalització comercial als països en via de desenvolupament, estancant-los en una middle income trap en que han de seguir especialitzant-se en béns amb poc valor afegit, i per tant, seguir sent pobres.

REFERÈNCIES

1. Segons Yu i Linsday (2011), els costs laborals representen el 50% dels costs totals en la producció de manufactures tèxtils als països desenvolupats. Al països en via de desenvolupament representen només el 14% del total. ↩︎
2. Un informe del Centre for Research on Multinational Corporations va denunciar que a l’Índia nenes i adolescents treballaven sense contracte més de 72 hores a la setmana per 0.88€ al dia. ↩︎
3. “Els draps bruts de la moda global”, Albert Sales ↩︎
4. “A Bangla Desh ja no hi ha accidents”, Albert Sales ↩︎
5. Per poder comparar els efectes del boicot amb una situació similar, podem comprarar-ho amb l’Acord Multifibres, que era un fre de les exportacions de teixits dels països en via de desenvolupament a les nacions riques. Segons un estudi del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, va suposar pèrdues de 27 milions de llocs de treball i 40000 milions de dòlars anuals en exportacions perdudes (que no s’havien pogut fer). ↩︎
6. Així doncs, quan parlem de països “en via de desenvolupament” o “pobres” ens referirem a països de Nivell 1, 2 i 3. Malgrat les enormes diferències entre ells, en algunes ocasions és útil parlar-ne de forma conjunta. Quan parlem de països “desenvolupats” o “rics”, ens referirem al Nivell 4. ↩︎
7. Per a que quedi més clar: Estats Units és millor que Haití produint tant ordinador com sabates, ja que té menys costs absoluts de producció. Però la diferència de costs entre EUA i HAI és molt més gran amb els ordinadors, mentre que en les sabates no és tan gran, ja que els ordinadors requereix molta més tecnologia. Per tant, els EUA té avantatge comparatiu en ordinadors, ja que és el bé en el que té major avantatge de costs sobre HAI, mentre HAI té avantatge comparatiu amb sabates, ja que és el producte en el qual té menor desavantatge de cost. Per tant, el que determina l’avantatge comparatiu no són els costs absoluts sinó els relatius. ↩︎
8. Vegeu Annex 1 ↩︎
9. El PIB és el mètode més estès per mesurar la riquesa, i es defineix com a “El valor de mercat de tots els béns i serveis finals produïts en l’interior d’un país […]”. ↩︎
10. Vegeu Annex 2 ↩︎
11. Vegeu Capítol 2, pàgina 7. ↩︎
12. Ha-Joon Chang: Qué fue del buen samaritano? Naciones ricas, políticas pobres, pàg 89 ↩︎

ANNEXOS

Annex 1:
Es pot observar algun patró entre el Nivell d’un país i el sector predominant d’exportació?
Autor: Jari Matthew Roman

Annex 2: Evolució dels països receptors de onades deslocalitzadores
Font: Banc Mundial

BIBLIOGRAFIA

• Pel Capítol 1: Diverses Autores (2016). Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la terra? (1a edició). Manresa, Espanya: Tigre de Paper Edicions
• Pel Capítol 2: Hans Rosling (2018): Factulness (1a edició). Barcelona, Espanya: Edicions La Campana
• Pel Capítol 3 i 4: Ha-Joon Chang (2008): Qué fue del buen samaritano? Naciones ricas, políticas pobres (1a edició). Barcelona, Espanya. Intermón Oxfam Editorial