La incompatibilitat entre el capitalisme i un sistema econòmic sostenible

Autors: GLÒRIA MERINO I YANIRA SAUMELL

Descarrega l’article complet en PDF a continuació:

La humanitat va assolir el 29 de juliol de l’any 2021 el Dia de la sobrecapacitat de la Terra. Aquesta és la data en la qual els humans excedim la quantitat de recursos i serveis que la Terra pot regenerar aquell any amb la demanda de recursos i serveis ecològics. Això vol dir que al 2021 hem necessitat la capacitat de 1,7 terres. I no només la tendència va en alça, sinó que el planeta porta des de 1971 superant la sobrecapacitat anual terrestre. 

Si anem més endarrere en el temps, observem que fa milions d’anys ja trobàvem un augment i una disminució cíclica del CO2, però les seves emissions es van disparar de forma exponencial a partir del segle XX, aproximadament el doble del màxim que ha augmentat en tota la història de la Terra. És evident que tenim alguna cosa a veure amb aquesta acumulació de CO2, ja que és producte de les nostres emissions, principalment per la producció i consum d’energia. No hi ha cap dubte, doncs, que s’ha de replantejar l’ús dels recursos i qüestionar-nos si el model econòmic actual és compatible amb les solucions d’aquest problema, o si mai ho ha sigut.

La vigència de l’actual sistema de mercat es remunta als inicis de la Primera Revolució Industrial (s.XVIII-s.XIX), i el canvi d’una economia rural a una economia industrialitzada i mecanitzada, suposant la major transformació econòmica, tecnològica i social de la història de la humanitat. Paral·lelament, podem observar un augment prolongat de la temperatura global a partir del 1880, coincidint amb la intensificació de la producció industrial massiva. Tot i que no es pugui establir una relació de causa-efecte entre aquests dos fenòmens, sí que es pot parlar d’evidències que apunten al fet que existeix una interrelació entre creixement econòmic i escalfament global.

Temperatura global els últims 2000 anys. Font: wikipedia.

Tornant a la pregunta plantejada a l’inici, el sistema modern capitalista es va desenvolupar a l’Europa occidental en un procés que va conduir a la Revolució Industrial, a partir de la qual els sistemes capitalistes amb diferents graus d’intervenció directa del govern s’han convertit en dominants al món occidental i continuen estenent-se. Trobem en Adam Smith un dels més il·lustres pensadors del sistema on radica el creixement econòmic com una tendència característica de les economies capitalistes, bo i defensant l’acumulació de capital com a font del desenvolupament econòmic, la divisió del treball, i la reducció de costos, entre d’altres. 

Tanmateix, és important denotar la mutació del capitalisme en el temps, ja que la concepció dels recursos en el segle XVIII divergeix de l’actual. La introducció de la producció en massa durant la Revolució Industrial va acompanyada de la creença que els recursos són il·limitats, i que la contaminació, pèrdua de la biodiversitat i de paisatges, són costos assumibles del progrés. No obstant això, recentment s’ha desestimat aquesta noció.

El 1968, Garrett Hardin escriu sobre la tragèdia dels comuns, un dilema que planteja una situació en la qual un recurs públic no competitiu és utilitzat per tots els individus d’una comunitat, motivats per l’interès personal i de forma racional, i que deriva en l’esgotament dels mateixos.  No obstant això, en el concepte de la mà invisible d’Adam Smith, plantejat per primer cop el 1759, observem com de forma oposada al dilema de la tragèdia dels comuns, l’egoisme racional i la simpatia natural de la societat acaba guiant les accions individuals cap al benestar general de la comunitat. 

En aquesta qüestió observem la primera ruptura entre el capitalisme que trobem en el liberalisme clàssic i el capitalisme actual. A l’època dels pensadors clàssics, la idea preponderant era la del laissez-faire, referint-se al lliure mercat amb la mínima intervenció dels governs. Tanmateix, en l’actualitat, i com ja es planteja en la tragèdia dels comuns, se sap que els recursos comunitaris són més vulnerables a l’ús excessiu i irresponsable dels individus, per la qual cosa es fa necessària la intervenció del govern i la propietat privada o la propietat estatal.

Un altre vessant de la sostenibilitat, si l’entenem com un concepte circular, és la redistribució equitativa de recursos, tal com s’estableix en els Objectius de Desenvolupament Sostenible. L’escletxa de desigualtat entre els països occidentals es va escurçar durant la denominada Època Daurada del capitalisme, que engloba el període de postguerra de la Segona Guerra Mundial, on hi ha una notòria esplendor: Europa i el Japó reben l’ajuda dels organismes internacionals (el Pla Marshall, entre d’altres), i comença una ràpida recuperació de la seva economia que, sumada al creixement accelerat que ja experimentava l’economia dels Estats Units per l’esforç bèl·lic, va portar l’economia mundial al període de més apogeu. Durant aquests anys, la producció va créixer molt més ràpid que la població, cosa que va incrementar el benestar material i el nivell de vida de les persones, i la inflació es va mantenir sota control.

Segons el criteri circular, es podria argumentar que aquesta era es prova irrefutable de la imposició del sistema capitalista. Però és la ideologia seguida durant aquest període afí a les idees no intervencionistes estipulades per Smith? 

Les condicions que van fer possible aquest auge prolongat van ser, entre d’altres, l’abundant disponibilitat de capital, energia barata i una forta despesa pública. La tesi Lundberg-Jánossy explica el creixement d’Europa Occidental i el Japó com l’aprofitament d’un espai addicional per al creixement del producte, ja que EEUU disposava d’una tecnologia més avançada. 

Pel costat de la demanda, l’augment dels salaris per l’escassetat de mà d’obra i les pressions dels sindicats, l’augment de les exportacions per la reintegració al comerç mundial i el procés d’integració a la Comunitat Econòmica Europea  van contribuir a l’auge econòmic d’Europa. En el cas del Japó va resultar fonamental l’augment de la demanda interna de béns duradors, les primes salarials i unes jornades de treball més llargues que van donar més ingressos a la població. 

Pel costat de l’oferta, a Europa i al Japó la migració de la mà d’obra de sectors poc productius cap a sectors més productius va contribuir al bon exercici econòmic, així com també ho van fer els progressos de la ciència i la tecnologia que es van aplicar a àrees tecnològicament endarrerides.

És irònic que durant l’època de més esplendor del capitalisme, el sistema vigent no fos fidel a la idea capitalista de lliure mercat i no-intervenció governamental, sinó que l’intens paper de l’Estat a l’economia va contribuir a fomentar el creixement i la plena ocupació, i va aconseguir establir un “Estat de Benestar” generalitzat, que incloïa un ampli sistema de seguretat social, mecanismes compensatoris per a la redistribució de l’ingrés, política econòmica contra-cíclica, política de despesa pública expansiva, ampliació dels sistemes educatius (universalitat i qualitat; universitat oberta; requalificació), suport a la investigació científica bàsica i aplicada, un sistema de cooperació i planificació econòmica (sindicats, empreses, govern), i un Estat com a empresari a través de nacionalitzacions. 

Un cop finalitzat aquest breu recorregut històric, podem identificar els principals problemes plantejats pel capitalisme clàssic que a la pràctica van derivar en un model de capitalisme que divergia del teòric, com s’ha explicat anteriorment. A més, la falta de coneixement sobre l’escassetat dels recursos en el moment en el qual es va plantejar feia impossible el plantejament d’un model econòmic sostenible. El problema, si més no, és que aquest capitalisme que trobem en l’edat daurada ha perdurat després de la tragèdia dels comuns, on la inconsciència sobre el problema ja no pot servir com a justificació de la inacció. 

La temperatura mitjana mundial ha augmentat ja 1.2ºC des de l’època preindustrial i actualment l’única solució a aquest problema seria reduir la temperatura entre 1,5-2ºC. Aquesta xifra a reduir, a més, augmenta a mesura que més temps triguem en actuar. Per tant, les opinions d’aquells que consideren que la solució a aquest problema arribarà de forma no forçada a un equilibri, on serà la pròpia innovació i el propi creixement el que portarà a la reducció de les emissions, serien certes si disposéssim d’aquest temps. El problema és que ja estem en un punt on només això ja no és viable.

La identitat de Kaya és una expressió matemàtica que ens mostra la relació de quatre factors concrets que influeixen en l’emissió del CO2. Aquests quatre factors són: la població, la quantitat de consum, la intensitat energètica i la intensitat de carbonització. Partint d’aquesta base, per solucionar el problema s’hauria de modificar un dels quatre factors o bé una barreja dels quatre: reduir la població (seguint una política de caire malthusià), reduir el consum, utilitzar tecnologies més eficients i utilitzar energies renovables o generar energia amb menys contingut de CO2.

Identitat de Kaya. Font: wikipedia.

Tot i que l’origen de l’exponencial augment de les emissions del CO2 al s.XX fos el creixement provocat pel procés d’industrialització, la solució ja no pot ser la reducció del mateix. Actualment, mantenir les taxes actuals de creixement no permetrà arribar a la neutralitat climàtica abans que les solucions al problema siguin insostenibles d’assolir. Ara l’única forma es transformar de forma radical el sector energètic, que és simultàniament el principal contribuent a les emissions de CO2. Serà necessari, per tant, l’ús de tecnologies més eficients i d’energies renovables de forma massiva, per tal de descarbonitzar la indústria.

Un exemple d’intent en la reducció de les emissions el podem trobar, d’entrada, en la prohibició a les principals ciutats europees de cotxes amb un cert nivell d’emissions. És un bon exemple per veure els costos que comporta el canvi a la sostenibilitat, ja que no es pot aplicar una teràpia de xoc i fer l’entrada impossible sobre cap motiu, perquè els més afectats per aquesta mesura són famílies amb recursos escassos i sense possibilitat de permetre’s un vehicle apte. De forma que, per a aconseguir una transició que no exclogui un sector menys privilegiat, les mesures aplicades han de facilitar aquest canvi.

D’aquí podem derivar a un dels problemes més latents d’allò que seria la solució òptima del canvi climàtic, que és que cada benefici en relació al mateix, sempre estarà acompanyat d’un cost. Per tant, és necessari que aquesta transició energètica vingui acompanyada d’una anàlisi cost-benefici, que és molt utilitzada en les polítiques públiques. Tal anàlisi funciona de forma similar a l’avaluació que es realitza en el sector privat en totes les inversions, tenint en compte els costos previstos i fent una estimació dels ingressos. La diferència rau en el fet que aquest tipus d’anàlisi també té en compte els costos i els ingressos per a la societat, i el que seria una inversió financera no rendible sí que ho podria ser per al benestar de la societat. 

En conclusió, el sistema econòmic vigent no té cabuda en un futur sostenible; els recursos són escassos i la tragèdia dels comuns demostra que sense cap mena d’intervenció l’ús dels mateixos no és eficient. Si més no, el títol de l’article no s’hauria d’entendre de forma absolutament estricta. El sistema capitalista pot ser en sí mateix la solució, però seria necessària una transformació significativa del mateix i no únicament superficial com sembla que s’ha estat fent fins al moment. Això hauria d’anar acompanyat d’una transmutació dels valors en el món econòmic, social i polític per reconduir-lo cap a aquest objectiu tan essencial. Si s’aconsegueix que les solucions per al canvi climàtic siguin percebudes com a solucions eficients i útils, en les quals serà necessària una correcta reassignació dels incentius, el mateix sistema capitalista podrà convertir-se en un model econòmic sostenible i passar de ser el problema a ser la solució. 

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.